Tal dia com avui de l’any 1308, fa 717 anys, a Alcalá de Henares (Corona castellanolleonesa), els representants diplomàtics dels reis Ferran IV de Castella i de Lleó i Jaume II de Catalunya i d’Aragó signaven un tractat d’aliança amb l’objectiu posat en la conquesta del regne nassarita de Granada —en aquell moment, el darrer domini andalusí a la península Ibèrica . En tractats anteriors (Cazorla, 1179, i Almizra, 1244), s’havia acordat que el límit sud de l’expansió catalanoaragonesa se situaria al port de Biar (actualment, al centre de les comarques d’Alacant), coincidint amb el límit històric entre les antigues nacions nord-ibèriques (del Roine al Xúquer) i sud-ibèriques (del cap de la Nau al de Sao Vicente) i, també, durant bona part de l’etapa de dominació romana, entre les províncies Tarraconense i Cartaginense. Per tant, la conquesta del regne de Granada corresponia als castellanolleonesos. Però la manca de recursos militars per a fer front a una empresa d’aquella magnitud els va obligar a cercar l’aliança amb els catalans. En la negociació, el representant de Jaume II, el militar i diplomàtic català Bernat de Sarrià , va arrencar als castellans el compromís que la Corona catalanoaragonesa rebria Múrcia i una 1/6 part del regne de Granada , i més concretament la kora d’Almeria (més o menys, els límits administratius de l’actual província). A canvi, els catalans havien d’aportar la marina de guerra (mariners, arquers, almogàvers) necessària per a guanyar els principals ports nassarites . En aquell tractat van acordar també que, un cop iniciada l’empresa militar, ni catalans ni castellans podrien pactar unilateralment amb el poder nassarita. La cancelleria catalana tenia molt d'interès en aquella operació . Des dels temps del comte independent Ramon Berenguer III (inicis del segle XII), els catalans havien intentat la conquesta d’Almeria per a guanyar el domini de la façana litoral mediterrània de l’est peninsular. I tot i que, signat el tractat, els catalans van sol·licitar i obtenir del Pontificat la categoria de croada per a aquella campanya, la noblesa militar castellanolleonesa, immersa en un clima de guerra civil entre partidaris del rei i els del pretendent Alfons de la Cerda, no van fer possible la reunió d’un exèrcit. Si aquella operació s’hagués portat a terme, el regne de València hauria duplicat la seva superfície territorial i hauria abastat des del riu Sénia (al nord) fins al riu Adra (al sud).