La frase del titular és del president Salvador Illa i la va escriure aquesta setmana al seu compte de la xarxa X després que s’aprovés la nova regulació del lloguer de temporada i habitacions. No em referiré ara a aquesta nova reglamentació, però vaticino que, com tota la normativa recent sobre la qüestió, provocarà una nova reducció del mercat de lloguer i més dificultats a l’hora d’accedir a una llar, sobretot per a les famílies amb fills, la gent gran i els joves. Ja ho veurem els pròxims mesos i anys. Però sí que voldria fer un comentari relatiu a la frase en qüestió. La sentència, val a dir, no és cap sorpresa. El president de Catalunya és un socialista petri, clàssic, que creu fermament en els principis de l’esquerra tradicional. L’hem sentit molts cops defensar els impostos alts per sostenir els serveis públics, l’hem sentit defensar la immigració per ajudar a pagar les pensions i l’hem sentit, més recentment, abraçar els nous dogmes de l’esquerra doctrinal en matèria de l'habitatge. Res a dir. És la seva ideologia i és el president legítim de la Generalitat de Catalunya. Ara bé, el desenvolupament pràctic i efectiu de la frase ens porta, inevitablement, a la destrucció del mercat immobiliari i a una crisi de l'habitatge de dimensions bíbliques . Si ningú no pot fer negoci amb l’habitatge, ningú no construirà cap habitatge per a vendre o llogar M’explico. Si ningú no pot fer negoci amb l’habitatge, ningú no construirà cap habitatge per a vendre o llogar . Ningú no comprarà un habitatge en mal estat i el reformarà per vendre’l posteriorment. Cap promotor no comprarà cap solar enlloc per aixecar-hi uns quants pisos, ni tan sols reservant-ne uns quants per a habitatge protegit. El mercat i el sector, a Catalunya, entraran en fallida i en una paràlisi total. Les empreses constructores, atenció, seguiran facturant, però construiran a altres territoris de l’Estat o faran obra pública . Però el mercat, de venda o de lloguer, desapareixerà definitivament. I només podran accedir a un habitatge els que ja en tinguin o els que n’heretin un. La resta de la població, sobretot els joves que es vulguin emancipar, només podran intentar accedir a un habitatge protegit; però la majoria continuaran vivint a casa dels pares. Ni tan sols podran compartir habitació, almenys legalment, perquè amb la nova regulació aprovada aquesta setmana qualsevol propietari preferirà llogar a una sola persona que no pas a un grup, si el rendiment és el mateix. Serà el darrer clau del taüt de la classe mitjana i tindrem un país amb una petita classe alta immune a tot això i una gran massa de treballadors precaritzats. És el país que volem? No. Tampoc no és el país que hem heretat dels nostres pares i dels nostres avis i que alguns volem deixar als nostres fills i nets. Per contextualitzar una mica, a ningú no li passaria pel cap fer declaracions semblants referides a altres sectors: “No permetrem que es faci negoci amb l’alimentació” o “no permetrem que es faci negoci amb la seguretat” o “no permetrem que es faci negoci amb l’ensenyament” o “no permetrem que es faci negoci amb la salut”. Són quatre sectors estratègics i vitals per a la població, on empreses privades hi fan negoci. Volem nacionalitzar Bonpreu? Volem nacionalitzar Catalana de Seguretat? Volem nacionalitzar Esade? Volem nacionalitzar Grifols? Oi que no? És del tot compatible afavorir l’interès general i voler corregir les derivades negatives del mercat lliure amb la col·laboració entre el sector públic i el sector privat . De fet, arreu del món s’ha demostrat que la concertació és la millor manera de tenir una economia funcional amb serveis públics de qualitat. Perquè el que és important és el servei prestat, i no pas la titularitat del servei. A Cuba i Veneçuela tots els serveis públics són de l’Estat, mentre que a Alemanya i als Països Baixos la concertació publicoprivada és del tot habitual als serveis públics. On voldria viure, vostè? La crisi de l’habitatge només tindrà un principi de solució si es busca el punt de trobada entre propietaris i inquilins, amb drets i deures per a tothom. Per cert, el nostre és un país de propietaris on la majoria de la gent viu en pisos i cases de propietat; potser a algú li ha interessat tensar la qüestió i convertir-la en un tema polític . La frase del president no és una flor d’estiu. L’altre dia el diputat d’esquerres Gabriel Rufián va deixar anar al Congrés una de les seves frases enginyoses, sempre ben pensades per a ser una píndola per circular per les xarxes: “Una família, una casa”. Qui pot estar-hi en contra? A mi, com a tothom, em sembla molt bé que cada família tingui una casa on viure. Ara bé, la frase amaga una altra intencionalitat i cova un canvi de paradigma. La seva idea, compartida per sectors de l’esquerra dogmàtica, és que ningú no pugui tenir més d’una casa, a banda, és clar, d’una segona residència en un altre municipi, perquè ja sabem que per ser dirigent de l’esquerra caviar cal tenir una casa a Cadaqués, a Das o a Salardú. La idea de fons és que ningú, per tant, pugui tenir més de dues cases o pisos. L’eslògan rutlla com a propaganda política, però també deixa moltes preguntes rellevants sense resposta. La primera de totes: si aquest nou mantra es dugués a terme, qui llogaria un pis a una família, si ningú no tingués un segon pis per posar-lo a llogar? Si una família rep un pis en herència —la qual cosa passa cada dia i és molt freqüent a casa nostra—, l’hauria de vendre de manera automàtica? Si no es pot fer negoci amb l’habitatge i només es pot tenir una casa (o dues com a màxim) per família, la resposta només és al sistema socialista: que l’Estat converteixi l’habitatge en un dret i ens doni un pis a cadascú . Endavant. Ho farà? Espòiler: no.