Les entrevistes publicades recentment a Vanity Fair amb Susie Wiles , cap de gabinet de la Casa Blanca , són rellevants per múltiples motius. Però un dels més delicats és, sens dubte, el que fa referència a Veneçuela i a la política exterior de l’administració de Donald Trump . En les seves declaracions, Wiles suggereix obertament que la Casa Blanca ha amagat les seves veritables intencions darrere dels atacs contra presumptes embarcacions dedicades al narcotràfic al Carib. “Vol continuar fent esclatar vaixells fins que Nicolás Maduro es rendeixi”, va dir Wiles en referència al president veneçolà. La frase contrasta de manera contundent amb el relat oficial mantingut fins ara per l’administració, que ha defensat aquestes operacions com una resposta necessària per frenar l’entrada de drogues als Estats Units i protegir la seguretat dels ciutadans nord-americans. Públicament, la Casa Blanca ha evitat parlar de canvi de règim, tot i que Trump ha afirmat en diverses ocasions que els dies de Maduro “estan comptats”. L'estratègia de la Casa Blanca Les paraules de Wiles, pronunciades ja a principis de novembre, apunten que aquestes qüestions –la lluita antidroga, la pressió política i l’objectiu de doblegar el govern veneçolà– formaven part d’una mateixa estratègia. No és un detall menor. La història recent mostra fins a quin punt pot ser perillós conduir els Estats Units cap a un conflicte sota justificacions que després resulten parcials o enganyoses. Un dels exemples més clars d’aquesta manca de coherència és la justificació dels atacs navals. L’administració ha qualificat els objectius de “narco-terroristes” i ha defensat la seva eliminació sense procés judicial. Trump va difondre vídeos dels primers atacs al setembre amb un missatge d’advertència directe, mentre que el secretari de Defensa, Pete Hegseth, va descriure la missió com una qüestió de “seguretat nacional”. La portaveu de la Casa Blanca, Karoline Leavitt, va insistir que es tractava de “protegir les fronteres marítimes”. Veneçuela: objectiu prioritari de Trump? Tanmateix, diversos experts han qüestionat tant la legalitat d’aquestes operacions com la seva lògica estratègica. Veneçuela no és un actor central en el tràfic internacional de drogues en comparació amb altres països de la regió, fet que ha generat dubtes sobre per què s’ha convertit en un objectiu prioritari. Quan es tracta d’operacions letals, la manca d’informació clara sobre els objectius i les rutes resulta especialment preocupant. Amb el pas de les setmanes, el discurs oficial ha anat incorporant noves justificacions. Trump ha acusat Veneçuela d’enviar criminals, membres de bandes i persones procedents d’institucions psiquiàtriques als Estats Units. Altres motivacions inicialment minimitzades, com els interessos energètics, han anat guanyant protagonisme. Després que el president colombià Gustavo Petro suggerís que el rerefons real era el petroli, el Departament d’Estat ho va negar. Poc després, però, els Estats Units van confiscar un petrolier davant la costa veneçolana, i Trump va començar a parlar obertament de “recuperar” actius energètics . Maduro: què passarà ara? També ha evolucionat el discurs sobre el canvi de règim. Al setembre, Trump va assegurar que “no se n’estava parlant”. Dies després, va negar que hi hagués discussions en aquest sentit. No obstant això, les declaracions de Wiles indiquen que aquesta possibilitat ja era central poques setmanes després. Aquest mes, el president ha reforçat aquesta idea afirmant que Maduro té els dies comptats. Tot plegat dibuixa un patró de missatges canviants i una clara manca de transparència. Les enquestes mostren una oposició majoritària a una acció militar contra Veneçuela, amb percentatges que superen àmpliament el rebuig. En aquest context, la incapacitat de l’administració per articular un relat coherent no només erosiona la seva credibilitat, sinó que dificulta qualsevol intent de legitimar una escalada del conflicte. Construir un cas per a la guerra exigeix claredat i coherència, dues qualitats que, segons aquestes revelacions, brillen per la seva absència. La possible fugida a Bielorússia En aquest context d’incertesa creixent, també han aparegut veus internacionals que especulen sobre el futur polític de Maduro. En una entrevista televisiva recollida per la cadena Newsmax , el president de Bielorússia, Aleksandr Lukaixenko , va abordar els rumors sobre una possible sortida del mandatari veneçolà del país. Tot i assegurar que mai no han tractat aquesta qüestió directament, Lukaixenko va afirmar haver sentit en diverses ocasions que Maduro podria buscar refugi a Bielorússia si es veiés obligat a abandonar Veneçuela. El dirigent bielorús va aprofitar per expressar la seva disposició a concedir-li asil, remarcant que Veneçuela no ha estat mai una amenaça per al seu país i que Maduro no és considerat un enemic pel seu govern. Les declaracions arriben en ple augment de la pressió internacional i mentre els Estats Units intensifiquen les seves operacions al Carib i al Pacífic, afegint un nou element a l’escenari de tensió geopolítica que envolta Veneçuela. I aquest no és l'únic suport de Maduro. El president de Rússia, Vladímir Putin , va ratificar estar al seu costat la setmana passada en una conversa telefònica entre tots dos mandataris, en ple augment de les tensions entre Veneçuela i l’administració de Donald Trump. Segons un comunicat del Kremlin, Putin va confirmar el seu suport a la política del govern veneçolà “destinada a protegir els interessos nacionals i la sobirania davant la creixent pressió externa”, i va expressar la seva “solidaritat amb el poble veneçolà”. Des de Caracas, l’executiu de Maduro va destacar que durant la trucada amb el líder rus es va reafirmar el caràcter “estratègic, sòlid i ascendent ” de les relacions bilaterals. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!