Tarragona, 19 d’octubre de 1591.  Fa 434 anys. L’arquebisbe Joan Terès obria el 132è Concili de la Província Eclesiàstica Tarraconense (diòcesis de Tarragona, Barcelona, Tortosa, Lleida, Urgell, Solsona, Vic, Girona i Elna). En aquell concili es van debatre aspectes relacionats amb la casuística pròpia de la Tarraconense, com la relaxació en el compliment dels vots entre certs membres de l’Església (sobretot el de castedat), i de fora dels límits arxidiocesans, com la crisi entre Aragó i el poder central hispànic, que representava una amenaça per a l’edifici foral català. I es va debatre, també, la qüestió de la llengua. A Tarragona, fa 434 anys, es va escenificar el primer acte de resistència contra la imposició del castellà a Catalunya. Però per què? Qui és qui? L’arquebisbe Terès L’arquebisbe Joan Terès i Borrull va ser el promotor d’aquell concili. Terès seria una de les personalitats més poderoses del país . En el decurs de la seva carrera, acumularia els càrrecs d’ arquebisbe de Tarragona , és a dir, màxima autoritat eclesiàstica de Catalunya (1587-1603); confessor personal del rei Felip III (1598-1603); virrei hispànic de Catalunya (1602-1603), i..., oh, sorpresa!, cap polític de la facció senyorial bandolera, els anomenats nyerros , molt ben relacionada amb el poder central hispànic, com quedaria manifestament palès amb l’arquitectura de la trama de l’assalt al comboi de moneda als Hostalets (vegeu el reportatge "L'origen de la corrupció hispànica: Lerma, Franqueza i els bandolers catalans", publicat el 20/12/2025). Retrat de Joan Terès / Font: Diòcesi de Solsona Què passava a Catalunya perquè Terès sentís que el català estava amenaçat? Des de la coronació de l’integrista Felip II (1556), el poder central havia fabricat una dinàmica de centralització que amenaçava l’arquitectura confederal de l’edifici polític hispànic. La cancelleria hispànica no podia desballestar el règim foral català (la relació bilateral entre Catalunya i el poder central). Però sí que podia introduir el castellà a Catalunya a partir del principi que la substitució de la llengua nacional era la constatació de la derrota d’aquella societat , que era l’objectiu final del poder central hispànic. L’any 1560, el castellà Fernando de Valdés, inquisidor general de les Espanyes, havia promulgat que “ en los negocios de la fe, todo se proceda en lengua castellana ” i que “ no se escriban los procesos en lengua catalana ”. Retrat de Felip II / Font: Museu del Prado Què més passava a Catalunya perquè Terès sentís que el català estava amenaçat? La promulgació de l’inquisidor Valdés trencava les regles del joc creades a partir de la formació de la monarquia hispànica (1479). La Inquisició , l'única institució supranacional de l’edifici polític hispànic (i, no ho oblidem, la policia política del règim), esdevenia un instrument per a inocular, per la força i pel terror, el castellà a Catalunya . A propòsit d'això, poc després (1582), el Consell de Cent de Barcelona denunciaria que la comunitat de Montserrat havia estat envaïda per "monjos estrangers" (castellans) que s’havien apoderat de "dit monestir i de la seva administració" i que "estaven expulsant els naturals d’aquesta ciutat (Barcelona) i del Principat de Catalunya, com els altres que són de la reial Corona d’Aragó (valencians i mallorquins)". Retrat de l'inquisidor Valdés / Font: Fundació Valdés Salas Quines altres coses passaven a Catalunya perquè Terès sentís que el català estava amenaçat? La promulgació de Valdés no era un fenomen gratuït, obeïa a una ideologia que tenia una àmplia predicació entre els cenacles del poder central hispànic . Per exemple, el duc d’Alba, que havia massacrat 20.000 civils a Anvers (1568), era un furibund anticatalà. Aquesta ideologia ambicionava la substitució de totes les llengües no castellanes dels estats peninsulars de la monarquia hispànica, com el primer pas per a la transformació de l’arquitectura confederal a un nou escenari unitari , propi dels règims absolutistes que ja treien el nas. I, en aquell context històric, l’espessa xarxa de parròquies i el control social que l’Església exercia sobre la societat es contemplaven com a poderosos instruments al servei d’aquesta sinistra causa. Què passava al País Valencià perquè Terès sentís que el català estava amenaçat? L’arquebisbe Terès era un gran coneixedor de la realitat del País Valencià. Havia estudiat i s’havia doctorat al cap i casal (1560-1566) i havia estat professor de la Universitat de València (1566-1572). Terès havia comprovat, en primera persona, el resultat de la devastadora derrota de la revolució de la Germania (1520-1521), que havia ambicionat convertir el País Valencià en una república mercantil. La noblesa valenciana, agraïda al poder central hispànic per la seva decisiva intervenció en la derrota dels revolucionaris, s’havia passat, en bloc, a l’ús i al conreu de la llengua castellana . El País Valencià, que durant el segle XV havia estat la gran fàbrica de cultura catalana (el fabulós segle d’or valencià), vivia sotmès a l’imperi de la derrota i de l’autoodi . Cartell al·legòric de les matances ordenades pel duc d'Alba / Font: Museu Reial de la Haia Què va promulgar Terès en aquell concili? Durant la sessió 12a del concili, Alexandre Cendra , canonge de la catedral de Tarragona i secretari de l’arquebisbe Terès, llegia els nous capítols de la constitució conciliar que manaven que a Catalunya tots els rectors parroquials oficiessin en la llengua del país . Aquella constitució conciliar havia estat redactada per l’arquebisbe Terès; per Pere Jaume, bisbe de Vic i molt proper al partit bandoler cadell (els gremis), i per Pere Aguiló, prior del monestir d'Escaladei. D’aquesta forma, l’arquebisbe Terès, amb l’autoritat que vestia el seu caràcter personal i els seus càrrecs eclesiàstics i polítics, frenava una greu amenaça i feia efectiu el pri mer acte de resistència de la història de Catalunya contra la imposició del castellà. Fa 434 anys.