Agramunt (comarca històrica de la Ribera de Sió i, actualment, Urgell); any 1741. Fa 284 anys. La família local Síscar redacta un inventari de les activitats econòmiques de la vila ; llavors una petita ciutat de 2.500 habitants i capçalera de la seva comarca natural. Destaca l’existència de set obradors de fabricació de torrons . Aquell inventari, que apareix en la correspondència entre els Siscar i una sèrie de famílies rellevants d’aquell petit univers local, es documenta en el context ideològic del corrent il·lustrat de l’època, que promovia la “felicitat” de la societat a través del “progrés econòmic”. Documents posteriors revelen que a finals del segle XVIII, i sobretot, durant el segle XIX, el torró d’Agramunt ja era present a les fires de Nadal del país; com la de Santa Llúcia, de Barcelona . Però, realment, ¿des de quan mengem torró per Nadal? L’origen del torró El Llibre del Coch , del mestre Robert (de principis del segle XVI i el primer receptari de cuina escrit en llengua popular, en aquest català ), ja documenta la recepta d’elaboració del torró . Tot i això, alguns historiadors apunten un origen més antic que remuntaria a l’època de la dominació àrab (a la Ribera del Sió, entre els segles VIII i XI). I uns altres historiadors sostenen que, per la composició dels productes que s’utilitzen en la seva elaboració, el torró seria un producte propi de la conca mediterrània; i, per tant, el seu origen es podria explicar com un aliment conegut per les societats hispanoromanes (segles III aC a V dC) o hispanovisigòtica (segles V a VIII). Però, bé sigui que el seu origen remunta a l’època romano-visigòtica o l’àrab ¿quina relació hi ha entre el torró i la celebració cristiana de Nadal? Representació d'Agramunt (segle XVII). / Foto: Institut Cartogràfic de Catalunya Els productes que, principalment, s’utilitzen en l’elaboració del torró són l’ametlla o l’avellana, la mel i l’ou. I la seva estació natural de recol·lecció és la que marcaria el calendari de producció i de consum. Les gallines ponen ous tot l’any . Però, en canvi, la mel es recol·lecta a principis d’estiu (finals de juny i principis de juliol). I l’ametlla i l’avellana es cullen a les acaballes de l’estació càlida (a cavall dels mesos d’agost i setembre). I si no queda clar del tot quan sorgeixen els primers torronaires, sí que, en canvi, es força evident que els productes bàsics per a l’elaboració d’aquest aliment no són disponibles fins a la tardor . I això podria explicar que la seva producció i consum és pròpia de l’inici de l’hivern i estaria relaciona amb la celebració hivernal, les festes paganes i, més tard, amb l’evangelització de la societat rural, el Nadal cristià. Els documents de la cancelleria del rei Jaume I revelen que en els convits de noces de les seves filles Violant (amb el futur rei Alfons X de Castella i de Lleó, 1246) i Elisabet (amb el futur Felip III de França, 1262) es van servir torrons a les postres . En aquella època (segle XIII), els obradors torronaires estaven limitats als territoris del País Valencià, Catalunya, Llenguadoc i Provença ; un espai geogràfic que, sorprenentment, es correspon amb el país d’aquells antics nord-ibèrics que, poc abans de la nostra era, van esdevenir la base ètnica i cultural d’aquest quadrant geogràfic. Pel que fa als Països Catalans medievals, es coneix l’existència d’obradors torronaires a Perpinyà, a Agramunt, a Xerta, a Xàtiva i a Xixona . Per tant, probablement el punt de partida del consum de torró a Castella i a França, serien aquestes noces. Representació del mercat del Portal Nou, a Barcelona, a la plaça de la Catedral. / Foto: Institut Cartogràfic de Catalunya Quan es popularitza el consum del torró? Durant tota l’Edat Mitjana i Moderna (segles XIII a XVIII), el torró va ser unes postres de luxe destinades a les classes oligàrquiques . El fet que fos servit a les noces de les filles del rei Jaume I, és un detall prou revelador. Però, a cavall dels segles XVIII i XIX, es produeix un salt molt significatiu que explica la popularització del consum del torró. Els torronaires d’Agramunt  “planten parada” als principals mercats urbans del país . Les fonts documentals relaten que aquells torronaires, que en aquell moment primigeni eren pagesos que elaboraven aquest producte com una activitat complementària de tardor i d’hivern, anaven a vendre als mercats de Nadal solemnement “endiumenjats”, ells amb camisa, jupa, faixa, saragüells i barretina musca; i elles amb brusa, jupetí, faldilla negra, calçó i un mocador de seda al cap. Representació de la plaça del Mercadal de Reus, prop dels Ravals (principis del segle XX). / Foto: Ajuntament de Reus A finals del segle XVIII i principis del segle XIX, una mula i un carro, amb la parella torronaire i les rajoles del torró a vendre, podia trigar tres dies a cobrir el trajecte entre Agramunt i Barcelona . Però, des de Xixona, podia trigar dues setmanes . I això va canviar la dinàmica d’aquella migració temporal. La tradició familiar de les històriques nissagues torronaires de Reus explica que aquells pioners de Xixona que, a principis de desembre dels anys centrals i finals del segle XIX, arribaven a la capital del Baix Camp (llavors la segona ciutat del Principat) van decidir arrelar a la ciutat . Des d’obradors situats als afores, fabricaven el producte i, abans de Nadal, obrien petits despatxos situats a l’interior dels grans portals dels cèntrics ravals de la ciutat, que serien l’origen de les actuals nissagues de botiguers artesans de torró de Reus. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!