L’escriptor Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 – Barcelona, 1941) és conegut principalment per la novel·la Josafat (1906) a banda d’altres narracions, contes i obres de teatre així com per la seva faceta com a pintor. Ara bé, el que li va donar una dimensió social va ser també la seva feina com a periodista, que va desenvolupar a Barcelona en publicacions com L’Esquella de la Torratxa, La Veu de Catalunya, El Poble Català i La Publicitat on, a través d’infinitat d’articles i cròniques va establir una relació complicada amb la ciutat que l’acollia, però que alhora no sentia del tot com a seva . Aquesta relació d’amor-odi queda constatada al llibre Barcelona (Cap de Brot, 2025) un ampli recull d’ articles publicats entre 1912 i 1936 on Bertrana viu com la ciutat evoluciona i es transforma -a peu de carrer, el cronista viu les obres de l’ obertura de la Via Laietana o les del Metro , per exemple- i creix fins al milió d’habitants, mentre que l’autor envelleix -als primers articles té 45 anys, i als últims, 69- i, encara més, la llengua catalana evoluciona i es normativitza, adaptant la seva escriptura a la normativa lingüística de Pompeu Fabra del 1913. Una triple concurrència de factors que flueix en la selecció d’articles a càrrec de Judit Pujol Prat , que també signa la introducció i edició dels textos. Barcelona com a “monstre i presó” Precisament, en la introducció del llibre, Pujol se centra a definir la relació de Bertrana amb Barcelona apuntant que l’autor, nat a Tordera però criat a Girona, acabaria percebent la capital de Catalunya com a “monstre i presó” , tot i que en un inici la considerava com a “ciutat acollidora”. “ Bertrana creia que a Barcelona es complirien les seves expectatives literàries i seria capaç de sostenir econòmicament la família, encetant una etapa de prosperitat i lluny de les rancúnies i el desassossec que el perseguien a Girona”, apunta la curadora del llibre, per afegir poc després que “l’enlluernament per l’horitzó de possibilitats que li oferia la ciutat es va esvair de pressa, a còpia d’estretors, obligacions, decepcions, sous minsos, tragèdies personals i pel fet de veure confirmada la inviabilitat de professionalitzar-se com a escriptor”. Retrat de Prudenci Bertrana / Foto: Antoni Garcia De fet, la novel·la pòstuma L’impenitent , publicada el 1948, on el protagonista, Innocenci Aspriu és un alter ego del propi Bertrana, fixa les claus de la relació de l’autor amb la ciutat, les seves fílies i fòbies, el seu combat íntim amb el tarannà barceloní i la seva sensació de no encaixar enlloc que, a més, es transforma en una romantització d’una Girona que, amb tot, l’havia maltractat de jove. Tot plegat, elements que orienten i articulen la seva producció periodística, que va compaginar amb la literatura i la pintura i amb la direcció de les publicacions l’ Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia . Més impressions que informacions El llibre aplega un centenar d’articles de Bertrana, sempre amb aquesta visió personal i més o menys peculiar que acostumen a gastar els cronistes , que sovint s’allunyen de la informació per afavorir la impressió generada pels fets. Per això els seus textos no serveixen per buscar dades precises sobre la ciutat, ni declaracions dels seus dirigents, ni tampoc per determinar els grans canvis socials que viu la ciutat en una etapa que transita entre la Mancomunitat, la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República Espanyola , i on els posicionaments polítics són escassos i en un cas, fins i tot arriba a pilota passada, com quan ha de criticar els militars i no ho fa fins a la caiguda de la dictadura. El que sí que es troba a les cròniques de Bertrana és molta interpretació i valoració personal, sovint fins a extrems que el converteixen més aviat en un autor de cartes al director que en un cronista, com ara l’article sobre la dificultat d’orinar a la via pública. Val a dir, per cert, que Bertrana, com a autor de la seva època, és un home que escriu per a homes , i encara que passi per dificultats econòmiques, escriu situat en una certa talaia autosuficient des de la qual tot són molèsties per als barcelonins, o si més no, desenganys. Ni tan sols hi neva quan hauria de nevar! Portada del llibre 'Barcelona', recull d'articles de Prudenci Bertrana / Foto: Cap de Brot Edicions Això fa de Barcelona un retrat viu i sobre el terreny d’una ciutat en evolució escrit per algú que s’esforça a mantenir una tensió constant i recurrent sovint disfressada de sàtira amb tendència a l’exageració. Potser és per la tria de textos, però un punt criticable és que no fa crònica de grans esdeveniments que van marcar la ciutat —amb prou feines un acte catalanista en uns anys que van viure una dictadura i una república—, fins al punt que tot i criticar els tramvies com a responsables d'accidents tampoc fa esment de l’accident de tramvia més recordat de Barcelona, el que va posar fi a la vida d’Antoni Gaudí el 1926. Ara bé, entre els punts que fan recomanable la lectura hi ha el de descobrir com evoluciona la ciutat sota la mirada atenta i precisa de Bertrana , sempre a punt per fer punta a qualsevol situació des d’una òptica sovint humorística que es repenja en els absurds quotidians, però també amb una mirada tendra cap als més desvalguts, amb els que l’autor, probablement, estableix una certa complicitat com a víctimes d’aquesta Barcelona “monstre i presó”. Tot plegat, un llibre imprescindible per conèixer la Barcelona de Bertrana , en tot cas, una dels milers de barcelones possibles. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!