Dimarts, el president Illa va tancar el cicle d’actes, conferències i exposicions que han format part del que s’ha anomenat Any Paco Candel, amb motiu del centenari del naixement de l’escriptor conegut sobretot per la seva obra Els altres catalans, un assaig sobre l’impacte de la immigració a Catalunya. Sosté el president que l’obra de Candel és de lectura imprescindible per "saber d'on venim i cap a on volem anar, per conèixer quins valors són el fonament de Catalunya i per aprendre a construir convivència". A primera fila l’escoltava el president Jordi Pujol, que, malgrat les xacres de la seva avançada edat, va voler assistir a l’homenatge. No només això, va voler deixar constància escrita en un article a La Vanguardia de la importància que, a parer seu, va suposar fa més de 60 anys la publicació del llibre Els altres catalans : "Va desvetllar l’interès per un fet social, polític i humà —es referia al fenomen de la immigració— de la màxima transcendència pel futur del nostre país. Una transcendència vital. De ser o no ser. De supervivència. De ser en termes positius, de progrés i de convivència". Segons Pujol, Candel va contribuir a fomentar l’esperança, el progrés, la justícia i el benestar global a Catalunya. "De tots els que vivim a Catalunya". És prou coneguda la bona relació que van mantenir Pujol i Candel, tot i ser persones de procedències ideològiques oposades i força confrontades. A Pujol, més enllà del nacionalisme, se’l pot definir com un polític socialcristià, i Candel va militar i ocupar càrrecs de responsabilitat en l’òrbita del PSUC i del sindicat Comissions Obreres . Així i tot,  les seves posicions van ser oposades pel vèrtex, pel vèrtex compartit i compromès amb el repte de la convivència a partir de la diversitat amb la idea de “Catalunya un sol poble”. La tesi de Candel, però sobretot la interpretació dominant del seu text, formulada bàsicament per sectors catalanistes, ha estat posteriorment revisada críticament per diversos autors i sociòlegs. Alguns la consideren un excés d’optimisme i d’altres, una claudicació. Sense anar més lluny, la mateixa Najat El Hachmi, en el pròleg de la reedició que es va fer el 2008, critica que es fa una visió parcial del llibre per encabir-lo ideològicament dins d’"un catalanisme reduccionista". El Hachmi es mostra molt escèptica davant les idees resumides amb eslògans del tipus “Catalunya és terra d’acollida” o “És català qui viu i treballa a Catalunya” (i ho vol ser, va afegir Pujol), però, tanmateix, admet com “realment sorprenent que Catalunya no pateixi una fractura social més greu, que no tingui problemes semblants als que té França amb descendents d’algerians i marroquins”. Potser no té en compte algunes raons de fons. A Catalunya hi ha hagut, per descomptat, lluita de classes, molt aferrissada en alguns moments de la història, però el moviment catalanista que va irrompre en paral·lel a la revolució industrial sempre ha tingut una vocació transversal, una aspiració cohesionadora  i un efecte moderador, si no conciliador. Mai ha estat un moviment estrictament burgès, com van sostenir alguns autors contemporanis amb interessos immediats i com han demostrat àmpliament historiadors de la categoria de Josep Fontana i Josep Termes. Valentí Almirall, pensador d’esquerres com era, publica el 1886 Lo Catalanisme , que ve a ser una proposta de cohesió nacional. Aquesta cohesió, aquesta recerca del consens, ha estat constant en el moviment. El mateix segle XIX, en plena Renaixença, sorgeix un associacionisme cultural divers, també dels obrers organitzats en ateneus i societats corals. Les Bases de Manresa (1892) sí que van estar inspirades en idees conservadores, però pocs anys després les forces catalanistes es van agrupar políticament en una candidatura unitària, la Solidaritat Catalana, interclassista i políticament heterogènia, que va obtenir el 67% dels vots i 41 dels 44 escons en disputa. Aquest resultat va propiciar anys després la constitució de la Mancomunitat, una primera experiència de govern autònom, presidit per un conservador com Prat de la Riba, que va ser pionera a aplicar polítiques socials: concessió de pensions als treballadors, assegurances infantils, mutualitats i polítiques d’inserció laboral . Prat va saber incorporar ideòlegs de l’esquerra com Rafael Campalans per dirigir l’Escola del Treball, un projecte clau destinat a preparar obrers qualificats. Fins i tot Albert Einstein hi va impartir una classe magistral... Obert a les influències europees, el catalanisme va assumir des d’un bon principi la modernitat com una causa inherent al seu propi ideari. En èpoques posteriors, l’aportació catalanista sempre ha acompanyat la reivindicació nacional amb la inseparable defensa de drets i llibertats. Ho va fer tant en la Primera com en la Segona República espanyoles i, en democràcia, no es pot negar la prioritat dels diferents governs catalanistes de garantir els drets universals a la salut i a l’educació amb l’objectiu d’enfortir la cohesió del país. Els adversaris del catalanisme han utilitzat sistemàticament la immigració per dinamitar la cohesió i la convivència amb l'objectiu d'afeblir el país. Ho va fer abans el lerrouxisme i no fa tant ho ha fet el partit Ciutadans. Sempre, però, en nom de l’Espanya eterna. Ara Orriols fa el mateix, però apropiant-se de la bandera catalana. No cal dir que tots els debats al voltant de l’Any Candel, fins i tot el mateix fet de la commemoració, han adquirit més sentit atès que la immigració ha estat aquests darrers anys el fenomen creixent i que està tenint conseqüències socials i també polítiques. Catalunya ha estat i torna a ser un país d’immigració i, en l’àmbit del catalanisme, tant els partidaris com els crítics amb Candel i Pujol comparteixen en el fons una idea principal: si els nouvinguts no s’incorporen a la catalanitat —i això és feina de tots—, no hi haurà progrés comunitari, perquè les diferències ètniques o culturals impediran la cohesió social. Precisament per això els adversaris del catalanisme han utilitzat sistemàticament la immigració i sobretot la llengua per dinamitar la cohesió i la convivència, per dividir-lo i debilitar-lo. Ho va fer abans el lerrouxisme i no fa tant ho ha fet el partit Ciutadans. Sempre, però, en nom de l’Espanya eterna. En una Espanya on el feixisme va triomfar, el catalanisme ha estat per definició un moviment antifeixista. La seva trajectòria històrica l’ha situat en el lloc correcte de la història, en el bàndol de les causes nobles. Si els que es consideren catalanistes es deixen enganyar i arrossegar per discursos demagògics però contraris a la cohesió social del país, del país real, la causa catalana deixarà de ser una causa noble, tal com han volgut sempre els seus enemics. Ara irromp un nou agent, el partit de Sílvia Orriols, que, amb suports desconeguts, vol fer el mateix: enfrontar uns ciutadans contra els altres, fomentar el conflicte i la divisió . La gran novetat és que, a diferència dels anteriors, no ho diu agitant la bandera espanyola, sinó en nom de la causa catalana, alimentant la idea espanyolista que les reivindicacions catalanes formen part d’un ideari xenòfob i supremacista. Per descomptat que sempre hi ha hagut feixistes catalans, minoritaris però molt poderosos, justament els adversaris interns del catalanisme, entregats als poders espanyols en cos, ànima, diners i armes fins i tot. Del que abans se'n deia botiflers sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà, perquè sovint han estat ben recompensats, però la realitat és que no es pot ser botifler sense ser català. El país és el que és. Tanmateix, el catalanisme, que en democràcia ha estat majoritari, ha exercit sempre un moviment de resistència davant els autoritarismes i les dictadures. En una Espanya on el feixisme va triomfar, el catalanisme ha estat per definició un moviment antifeixista. Precisament per això la seva trajectòria històrica l’ha situat en el lloc correcte de la història, en el bàndol de les causes nobles. Si els que es consideren catalanistes es deixen ara enganyar i arrossegar per discursos demagògics però contraris a la cohesió social del país, del país real, el país en patirà les conseqüències, però aconseguiran també una regressió històrica: que la causa catalana deixi de ser reconeguda com una causa noble, tal com han pretès sempre els seus enemics.