El que és del comú no és de ningú, diu un refrany antic. Ens convé, molt, fer-lo fals, mentider, un prejudici. Però n’hi ha massa confirmacions quotidianes, de maltractament de particulars i de permissivitat de l’administració. Per interessos econòmics, és clar, però també per incivisme i per la tolerància popular davant les contaminacions (de l’aire, de l’aigua...), o l’explotació intensiva, fins i tot l’apropiació privada, d’espais comuns que són per a l’ús públic o per al servei públic. La proliferació de «morts» a la mar, per exemple, o la defensa a ultrança de concessionaris que s’han fet seu el domini públic, una terrassa, una piscina, un restaurant, una drassana, al·legant que s’ho senten seu després de tants d’anys, de manera que, quan acaba el termini, se cerquen mil subterfugis per evitar-ne la reversió, que és la conseqüència legal.El règim urbanístic privilegiat dels ports respon a la seva funció pública. Si l’Estat se’n reserva la titularitat dels principals, ho fa justificant-ho en el seu caràcter estratègic, com a nodes de comunicació i transport, però llavors els explota com a negoci, com els aeroports, i no només com a ports esportius (ús impropi en els ports estatals), sinó amb tota mena d’usos lucratius, com la prioritat per als creuers, el comerç, o fins i tot un hotel, amb mil artimanyes per eludir una prohibició legal explícita, com si anéssim curts de places turístiques. La reforma en tramitació de la llei sobre ports de les Illes Balears, aquests sí, esportius, segueix el mateix solc en favor d’usos comercials i turístics. I de cedir poder als concessionaris. Se’ns posa d’excusa els clubs nàutics, lligant, implícitament, la seva funció social a l’explotació mercantil de les instal·lacions, quan són coses diferents.No oblidem que se tracta d’espais ecològicament i paisatgísticament molt valuosos, basta veure com el port de sa Ràpita ha reduït la platja d’es Trenc, o els passejos marítims on ja no s’hi veu la mar, tapada de vaixells, cada vegada més grans.