Amb Ada Colau allunyada de la vida política, menys quan toca anar d’excursió a Gaza per dur-hi quatre paquets de cigrons, i Janet Sanz (la senyora més competent de l’univers comunero , amb molta diferència) jubilada del consistori, sembla que —de moment— l’alcaldable de Barcelona en Comú serà Gerardo Pisarello o Bob Pop. Entenc que l’electorat d’aquest moviment polític visqui el present amb un poc de cagalera, car quan pretens tornar a governar la capital del teu (suposat) país amb la dicotomia entre Pisarello i Pop o entre Pop i Pisarello... t’han de venir unes esgarrifances prou importants a l’espinada. Encara manca molt de temps fins a les municipals del 2027, però, si la dinàmica dels Comuns s’ha de dirimir entre aquests dos insignes —sumats a la nòmina de toies que l’independentisme medita presentar a Barcelona—, ja us podeu imaginar que Jaume Collboni deu dormir la mar de calmós. Diria que, si no hi ha gaires novetats, Pisarello ho tindrà ben fàcil per guanyar-se la condició de candidat , atès que fins i tot als barcelonins culturalment mig espanyols els deu fer certa vergonya presentar-s’hi amb un individu a qui TV3 va pagar un reality show on aprenia a xerrar en català tot confessant que —després de viure uns quants lustres a la nostra ciutat— només accedí a abraçar els pronoms febles a canvi d’una pasta gansa. Estic segur que Gerardo Pisarello deu tenir una vida més ordenada que la del còmic Pop —sobretot en allò que toca al cantó de l’art d’allitar-se amb el teu cuidador—, tot i que ha començat la cursa amb mal peu, afirmant que vol ser “el primer alcalde de Barcelona d’origen migrant” . Gerardo, che , ara que seràs alcaldable et recomano que visitis la plaça de Tetuan, on hi ha un monument dedicat a un senyor nascut a Mèxic, revolucionari de veritat, d’aquells que tancava caixes. Els Comuns s’han quedat sense ideari i l’única trampa que els pot fer surar és l’exotisme aparent d’un candidat que enarbori la bandera contrària a l’orriolisme Com és fàcil d’endevinar, el pobre Pisarello s’esforçarà a sobreviure políticament a còpia de relligar la seva candidatura a la retòrica del nou alcalde novaiorquès Zohran Mamdani . La comparació pot semblar delirant, perquè als Estats Units un home pot presentar-se com un alcalde la mar de progre i contrari a les elits... mentre gasta desenes de milions de dòlars en campanya i, una vegada escollit, corre a besar la mà de Donald Trump perquè el monarca en qüestió no li congeli els fons governamentals. Però és l’única cosa que pot fer en Gerardo, perquè els Comuns s’han quedat sense ideari i l’única trampa que els pot fer surar és l’exotisme aparent d’un candidat que enarbori la bandera contrària a l’orriolisme . Així doncs, prepareu-vos per assistir a una comesa electoral on el Bife de Chorizo i el Shawarma conviuran ben jolius amb els carquinyolis: caldrà disposar, adverteixo, de tones d’omeprazol. A banda d’utilitzar la immigració barcelonina com una barjaula per excitar el fantasma del feixisme i relegar la catalanitat a un assumpte merament folklòric, és d’esperar que Pisarello sigui l’abanderat dels ciutadans més dissortats i de tota aquella gent que té dificultats per trobar piset i omplir la nevera . Això sí que en Gerardo ho tindrà fàcil perquè, tot i dur uns vuit anyets cobrant més de 130.000 pavos anuals com a secretari primer de la Mesa del Congreso, el nano fot cara de patir una certa desnutrició. Des d’aquest punt de vista, jo li recomanaria que —lluny de lluitar contra l’alcaldable Pop en unes primàries obertes al comú del ciutadà— s’hi ajunti sense cap mena de condició prèvia, perquè en Bob també té pinta d’anar justet d’armilla. Pisarello i Pop és un duet que pinta la mar de bé com a ticket electoral, amb una sonoritat més agradable que Bouvard et Pécuchet i un punch ideal pels acudits. Tot plegat té certa conya perquè, en el moment més insuls del municipalisme barceloní, amb un alcalde que viu la mar de satisfet sobrevivint sense cap mena de personalitat i ni puta falta que fa, el dissortat Pisarello se suma a la llista de penya que es presenta a les eleccions amb la nobilíssima intenció de perdre-les i així eternitzar la vida del socialisme a la capital . Pisarello s’enfronta al repte de la seva vida, i no només perquè —com passava al Polònia — els seus votants no acabin de saber ni com es diu, si Pirandello o Pizzarella, sinó també perquè la carta de la diversitat sufragada amb diners de Madrit cada vegada té menys tirada. Pobres Comuns, ells que ens havien promès tantes revolucions barcelonines i han acabat instal·lats en la sectorial més encotillada de la casta madrilenya...