Amb independència dels resultats de les autonòmiques extremenyes, Pedro Sánchez ha estat explícit: no hi haurà eleccions anticipades. No es tracta d'una frase tàctica ni d'una provocació calculada per mesurar reaccions. És una decisió personal, jurídicament blindada i plenament conscient del moment que travessa el sistema. Qui continua interpretant aquesta afirmació com una posició negociable no ha entès en quina fase del cicle polític i institucional es troba l'Estat ni el moment psicològic del personatge. Sánchez no governa contra el temps: governa des del temps i amb el temps a favor seu, amb un únic objectiu realista: esgotar la legislatura i sobreviure políticament al deteriorament general . L'escenari actual és paradoxal només en aparença. Mentre s'acumulen episodis de corrupció que afecten el seu entorn polític i personal, la seva posició institucional no es debilita. Al contrari: s'estabilitza. La raó no és la seva fortalesa, sinó la debilitat estructural de qualsevol alternativa. Una part decisiva del seu electorat ha interioritzat que qualsevol canvi de govern passa necessàriament per l'extrema dreta . Aquesta por —real o induïda— opera com un anestèsic democràtic: permet tolerar la degradació institucional, la colonització dels òrgans de control, la confusió entre partit i estat i l'erosió progressiva dels contrapesos sense que això tingui un cost polític immediat. Aquest electorat ha adoptat una lògica defensiva: no perquè ignori el que succeeix, sinó perquè ha assumit que evitar el que creuen que és un mal més gran justifica acceptar mals que, amb el temps, deixen de percebre's com a tals . En aquest context, la corrupció deixa de ser políticament letal. Es normalitza. Es converteix en soroll ambiental. I aquest és, probablement, un dels assoliments estratègics més grans de Sánchez: haver aconseguit que la corrupció ja no sigui un detonant automàtic d'una caiguda política. Des d'una perspectiva psicològica, a més a més, convé recalcar un element que sol passar per alt: les causes penals que envolten Pedro Sánchez no operen com un factor de destrucció personal, sinó exactament al contrari. Sánchez no és un dirigent a qui el setge judicial desestabilitzi; és un perfil que es reforça en l'adversitat, que transforma la pressió en un estímul defensiu i que entén el conflicte com a part natural de l'exercici del poder. No hi ha en ell ni empatia ni una angoixa moral davant la possibilitat d'investigacions o imputacions, sinó una lectura freda de costos, temps i probabilitats . I en aquest càlcul, l'única sort que veritablement el preocupa és la pròpia. No la de la seva família, no la del partit, no la del sistema, no la de les institucions. La seva. Sobreviure políticament no és per a Sánchez una conseqüència: és l'objectiu central al voltant del qual s'ordena tota la resta. El mateix president és plenament conscient que fins i tot en escenaris extrems —inclosa una eventual imputació— el sistema i, sobretot, el temps juguen a favor seu. Convé dir-ho sense consignes ni falses expectatives. Un president del govern espanyol no és investigat com qualsevol ciutadà. La seva condició d'aforat exigeix tràmits previs complexos, llargs i políticament condicionats. Aquest sol procés pot perllongar-se mesos, durant els quals el govern espanyol continua funcionant i ell continua a la Moncloa . Superat aquest llindar —si és que arriba a superar-se— s'obriria un procediment penal necessàriament llarg, tècnicament complex i amb temps incompatibles amb qualsevol expectativa de solució política immediata. Parlem d'anys. Pensar que la via judicial pot apartar Sánchez del càrrec és una il·lusió . Pitjor encara: és una il·lusió funcional al mateix Sánchez, perquè alimenta la passivitat dels qui prefereixen no assumir avui el cost polític d'actuar, confiant que “ja caurà demà”. No convocarà eleccions perquè no les necessita i perquè, avui, les perdria . No se sotmetrà a una qüestió de confiança perquè no té cap incentiu per fer-ho i, a més, també la perdria. El marc constitucional li permet governar fins a l'últim dia de la legislatura, sense retre comptes polítics més enllà dels estrictament formals. I ho farà. El temps, pel que fa a la seva permanència al poder, corre clarament a favor seu. Dins del marc constitucional vigent només hi ha una via real per apartar Sánchez del càrrec: el relleu de l'Executiu per decisió del Congrés Davant d'aquest escenari, convé abandonar definitivament les fantasies. No hi ha dreceres, ni solucions simbòliques, ni redempcions judicials. No hi ha salvació a través de discursos inflamats ni de mobilitzacions que es dissolen sense conseqüències pràctiques. Dins del marc constitucional vigent només hi ha una via real per apartar Sánchez del càrrec: el relleu de l'Executiu per decisió del Congrés . No és un gest retòric ni un acte testimonial. És un mecanisme constitucional de substitució del poder quan qui governa ja no disposa de prou suport parlamentari. Precisament per això no es presenta per perdre-la ni per escenificar descontentament. No s'improvisa. Es prepara, es negocia i es construeix discretament. S'assumeix quan el deteriorament institucional arriba a un punt en què no actuar deixa de ser una opció neutral. L'Estat travessa un procés de descomposició institucional que no es resoldrà per esgotament biològic del president ni per un miracle judicial . L'ocupació partidista dels òrgans de control, l'erosió de la separació de poders, l'abús sistemàtic del decret llei i la conversió de la por en eina de govern no són desviacions conjunturals. Són trets estructurals d'un model ja consolidat. I aquí apareix la qüestió veritablement incòmoda. Així com el temps juga a favor de Sánchez, també comença a jugar en contra dels qui, podent actuar, no ho fan . El desgast del pas del temps no és simètric. La inacció erosiona més l'oposició que el mateix president. Cada setmana que passa sense decisions reals debilita els qui diuen voler un canvi i reforça a qui simplement resisteix. L'espera no desgasta el poder: desgasta els qui renuncien a disputar-lo. No es tracta de garantir l'èxit d'aquest procediment de relleu governamental, sinó d'assumir la responsabilitat d'explorar-lo seriosament. De seure, negociar, cedir i construir una alternativa creïble. No fer-ho equival a acceptar que el deteriorament institucional és un preu assumible. I aquest missatge, tard o d’hora, passa factura. La regeneració democràtica no comença amb proclames, sinó amb decisions difícils, segurament incòmodes i necessàriament valentes. Amb assumir que, en determinades conjuntures, no actuar també és una forma d'actuar, i gairebé sempre en benefici del poder establert . Si aquest procés continua, el desenllaç pot ser tan simple com devastador: després del desgast generalitzat, la paràlisi de l'oposició i l'esgotament del sistema, pot ser que l'únic que quedi dret sigui Pedro Sánchez . No enfortit ni legitimat, sinó simplement viu en termes polítics. Un supervivent envoltat de ruïnes, políticament desnonat, però encara al poder. I és que el temps —convé no oblidar-ho— no espera ningú.