Bon Nadal a tothom, això primer. Sembla un sarcasme que l'alcalde García Albiol hagi escollit aquestes dates per expulsar els ocupants de la nau B9 sense buscar l’atenció deguda a les persones vulnerables . Probablement, la mesura és il·legal, però sobretot és altament contradictòria amb el fet d'exhibir l’arbre de Nadal més ample, llarg i viril de tota la cristiandat. A l’hora de debatre el tema, han quedat clares les sensibilitats, però sobretot la sensibilitat. Podem convenir que la immigració ha estat mal gestionada i que requereix una bona revisió en termes d’ordre i mètode , amb més consciència de les possibilitats (reals) i les necessitats (també reals) del país, però crec que la mesura política dels líders és fàcil de detectar en situacions d’emergència: si es considera que aquestes persones no tenen drets, oblido del tot aquella opció i no tinc gens d'interès en cap idea que m’hi vulguin afegir . Si es considera que han de tenir garantits i prestats tots els drets, en situació d’igualtat (o fins i tot més) amb els que paguem impostos o seguim les normes, també, honestament, deixo d’escoltar . Si, en canvi, es considera que els drets indiscutiblement els tenen —tots i cadascun d’ells i com a persones que són—, però que, lamentablement, no se'n pot garantir la prestació oberta, universal i gratuïta a tothom sense seguir un ordre eficaç i eficient, aleshores podem començar a parlar . Sobretot si, mentre parlem de tot això, aquesta gent disposa d’algun acolliment temporal per a aquestes dates (i que no recaigui tot en Càritas, aprofitant que Salvador Illa, l’inactiu president del país, presumeix tant d’implicació cristiana). Debatre sobre si els drets són universals o no ens porta a debatre sobre maneres de pensar prèvies a la Revolució Francesa i a la Il·lustració i, per tant, em fa molta mandra per l’obvietat de la resposta; però, en canvi, sí que és interessant debatre sobre la viabilitat de la seva prestació universal: no, no és viable . No encara, ni tan sols en temps de globalització. S’ha avançat més que mai en la història, s’ha trobat una gran varietat de punts mitjans on el públic i el privat fan de més i de menys per repartir-se el poder i les responsabilitats, però vivim en un món que s’acosta com mai a garantir (quantitativament parlant) aquests drets bàsics. Amb buits flagrants, com demostra el fet que els Estats Units hagin decidit retallar aquestes prestacions de manera decidida i salvatge (i no ens referim només a la seguretat social, sinó al simple fet de poder buscar-se la vida si no tens papers, o poder entrar al país si vas "contra els valors americans"). El moment és interessant perquè les sobiranies estan buscant els seus propis límits, i els acaben trobant, equivocats o no. A Catalunya això encara és més cru, per la impresentable manca de sobirania que patim com a nació, que fa el resultat social més agre i més perillós . Per això la independència, per això les demandes de més sobirania, per això cal atacar el veritable enemic. No s’hi val ara apuntar contra els nouvinguts, quan no vam saber, no vam poder o fins i tot alguns no van voler tombar el veritable ocupant del país . No s’hi val i, a més, ens perjudica. El "paisatge" ha canviat a les nostres ciutats i els nostres pobles, sí, però sobretot va canviar a partir del 155. No sé si ho veuen, estic segur que sí: des d’aleshores els intents de "pacificar" Catalunya han estat constants i per terra, mar i aire , de vegades amb astúcia i professionalitat, però la major part de les vegades amb una artificialitat de qui veu les banyes al dimoni de ben lluny. No existeixen les pacificacions unilaterals, les pacificacions unilaterals són victòries militars . No hi ha pacte, no hi ha diàleg, no hi ha solució de consens ni convivència acordada. Per molt que Marta Pascal sigui convidada amb Nacho Corredor a fer-se fotos amb el rei, la pacificació que pretén imposar el socialisme és més de cartró-pedra que uns Jocs Olímpics d'hivern organitzats entre Barcelona i l’Aragó. A mesura que passi el temps, es veurà que aquesta "convivència" pretesa és una simple vivència, és a dir, una manera que tenen els socialistes de creure que conviuen, quan en veritat estan sols i en una realitat virtual. No només això: davant d’un debat sa, pacífic i democràtic com el que era si volem continuar pertanyent a Espanya o no, van argumentar que "això divideix la gent". Doncs ja tenim aquí la convivència nadalenca anunciada: les sobretaules de Sant Esteve convertides en una batalla per qui s’assembla més a Torrente a l’hora de donar la culpa de tot als immigrants . I, mentrestant, el nostre tema amagat en un racó del pessebre, com un caganer esporuguit. Caldrà escoltar les queixes, i caldrà entendre-les: tampoc no és culpa de Torrente, entenguem-nos, que la vida s’hagi posat tan difícil i que les decisions polítiques apareguin tan llunyanes, tan insensibles, tan poc democràtiques ben sovint. En allò que podem convenir tots, els qui destil·len més ràbia i els qui hi posen més calma, és que nosaltres no hem escollit això . Nosaltres no hem votat això, no tenim el poder d’establir el país que volem, no se’ns ha proposat cap pacte i massa sovint no sabem què dimonis tramen ni a Europa ni a la Moncloa, ni ben sovint fins i tot a la Sala Tàpies o a TV3. El referèndum era (i és) l’única manera d’actualitzar el pacte de Catalunya amb el món, i també amb els drets (els que es pot garantir eficaçment i els que no) dels seus ciutadans. I, precisament, si el món ens veu com una comunitat intolerant amb els febles i tancada amb els de fora, haurem malbaratat tot el missatge de participació, pau, democràcia i sentit cívic construït fins a l’any 17 . Aleshores era ben clar en quin bàndol era la intolerància. Hem de decidir, en el nostre referèndum interior, si ens volem assemblar a Obama o a Trump —amb totes les virtuts I els defectes d’ambdues figures. De vegades costa, perquè de defectes n’hi ha de grossos i arreu. Però jo ja he votat, i el meu vot no va a favor de García Albiol. Ben provat, senyor del bosc, però serà que no: li he vist la cua sota el mantell negre, i a més fa molta pudor de sofre. No ho sé, "deu gastar mistos de cinc".