Ha continuat aquest 2025 l’assetjament agressiu i incessant contra Pedro Sánchez i el seu govern, conformat pel PSOE i aquest invent estantís que es diu Sumar. Si els anteriors embats els alimentaven decisions polítiques —verbigràcia, l’amnistia—, ara això ha canviat. El combustible és un seguit d’escàndols que han esclatat a l’interior del PSOE i el govern. Em refereixo al cas Koldo i al cas Leire, relacionats amb suposades pràctiques corruptes, però també a un munt de denúncies d’assetjament sexual i laboral, entre les quals destaquen les acusacions contra Paco Salazar, que tenia elevades responsabilitats al partit i l’executiu espanyol. Tot plegat se suma al cas Begoña —que és anterior i involucra la dona de Sánchez— i al cas del germà del mateix president, David, un assumpte també anterior i que va llastar pesadament el socialisme extremeny en les eleccions de diumenge passat. Personalment, trobo que el cas menys sòlid de corrupció és el que incumbeix Begoña Gómez, la dona del president. Pel que fa a les acusacions d’assetjament, cada una és diferent, i caldrà veure com acaben. El que es retreu és que s’hagi actuat amb negligència o, directament, s’hagin provat d’amagar les misèries sota la catifa. Naturalment, s’ha estès l’estupefacció i un agut malestar entre els —molt importants— sectors feministes del PSOE, que ja s’havien posat les mans al cap per les referències a la contractació de prostitutes aparegudes en el cas Koldo (que és alhora el cas Ábalos, Cerdán i Aldama). Que els problemes —aprofitats sense manies per la dreta i l’extrema dreta— responguin a causes "externes" és una cosa, però que els problemes s’originin a l’interior, dintre de l’artefacte sanchista, n’és una altra diferent i molt pitjor. Com dèiem, aquest tipus de calamitats no han deixat de succeir-se. No ho podem relegar, doncs, com si fos fruit de la mala sort o una capriciosa carambola de l’atzar . És una constant, i com a tal ha de tenir una explicació lògica, ha de respondre a motius i circumstàncies concretes. No podem descartar, per tant, que després d’escriure aquestes ratlles coneguem nous d’escàndols d’aquesta classe, els quals, a més dels citats a sobre —els més rellevants—, són ja avui un llarg enfilall, tot un rosari. El 2016, després de ser descavalcat per un tumultuós motí al PSOE, Sánchez, lluny de plegar veles, es promet a si mateix que reconquerirà el poder El 2016, després de ser descavalcat per un tumultuós motí al PSOE, Sánchez, lluny de plegar veles, es promet a si mateix que reconquerirà el poder . A bord del seu Peugeot i amb el suport insubornable, ple, d’un grup de fidels, va començar a peregrinar per totes les agrupacions socialistes. Recorre Espanya de cap a cap. De forma tant increïble com heroica, ell i el seu batalló d’obstinats no sols van recuperar el PSOE —2017—, sinó que, poc després —2018—, aconsegueixen, per mitjà d’una moció de censura, fer caure Rajoy i ocupar també el govern espanyol. Tots els que van fer costat a Sánchez en aquella aventura, empesa per la seva tossuderia i messianisme, havien fet una aposta que tenia molt pocs números de sortir bé. Aquell batalló de socialistes entregats no havien sigut seleccionats prenent en consideració les seves capacitats i talents per gestionar el poder i les responsabilitats corresponents. Era un grup heterogeni compost, a més de per la família més pròxima, per voluntaris, per entusiastes, per tothom qui es va voler allistar a una proesa improbable, a una batalla suïcida. Hi havia gent professionalment i moralment consistent, però també, inevitablement, autèntics caps de suro, pelacanyes i sapastres . Però el cas és que, contra tot pronòstic, la van encertar. Va sonar la flauta. I, com que van arriscar molt, el premi va ser estratosfèric. Van desembarcar al PSOE i, seguidament, al govern espanyol. Aquells pioners, aquells almogàvers del sanchisme, es van trobar de cop i volta amb un enorme poder —i unes enormes responsabilitats— a les mans. Molt més poder del que haurien tocat mai si el destí no hagués fet aquella estranya giragonsa, si no s’hagués produït aquell capgirament. Moltíssim poder en mans d’una gent, d’un entorn, que no estava preparada per administrar-lo degudament, en cap dels sentits . Transcorreguts uns quants anys, el resultat d’aquell repòquer, d’aquella conquesta de xiripa, és el terrible malson actual: una llarga tirallonga d’escàndols, de temptacions freqüentades, de pecats comesos.