Sigmund Freud no parlava de felicitat com qui ven una tassa amb frase motivacional. El pare de la psicoanàlisi ho tenia clar i ho va deixar anar sense anestèsia: si odies el que fas cada matí, la resta importa poc. Ni viatges, ni diners, ni relacions perfectes. Per a Freud , la felicitat comença quan la feina deixa de ser una condemna diària i passa a tenir algun sentit, encara que sigui mínim. I és que Freud sabia bé de què parlava. Va passar mitja vida tancat entre llibres, pacients i obsessions alienes, escoltant misèries humanes durant hores. No era precisament un influencer del benestar. Però tot i així defensava que la feina, quan connecta amb alguna cosa interna, pot convertir-se en una font real d'equilibri. No plaer constant, ull, sinó alguna cosa més estable: satisfacció. Treballar sense sentit és el veritable càstig Freud tenia clar que aixecar-se cada dia per fer una cosa que es detesta acaba passant factura. Ansietat, frustració, ràbia continguda. Tot això, deia, es filtra després en la vida personal. Per això col·locava el treball al centre del benestar emocional, molt per sobre de l'èxit social o del reconeixement extern. Sigmund Freud LIFE No parlava d'estimar cada minut de la jornada ni de viure en èxtasi professional. Parlava de sentir que el que un fa no és absurd. Que té una lògica interna, una raó de ser. Fins i tot l'esforç, fins i tot el sacrifici, si estan alineats amb alguna cosa pròpia, pesen menys. Quan no ho estan, el cos i el cap ho acaben pagant. Freud no prometia felicitat, prometia estabilitat Aquí arriba la part menys vendible i més real. Freud no deia que la feina et fes feliç tot el temps. Deia que evita que siguis profundament infeliç. I això ja és molt. Perquè quan la feina encaixa, encara que sigui a estones, es converteix en una àncora davant del caos emocional. La idea era simple i demoledora: sense una relació mínimament sana amb el que fas cada dia, és impossible construir una vida equilibrada. Pots distreure't, compensar, enganyar-te durant un temps. Però tard o d'hora, la insatisfacció surt a la superfície. Així doncs, Freud no parlava de somnis laborals ni de vocacions èpiques. Parlava de supervivència emocional. De no odiar la teva pròpia rutina. De trobar alguna cosa que et permeti mirar-te al mirall sense sentir que t'estàs traint vuit hores al dia. I vist així, la seva frase continua sent incòmodament actual.