L’estiu del 1999 no va ser un estiu qualsevol a Terrassa. Una baralla entre joves, durant una festa al barri obrer de Ca n’Anglada, va degenerar en una sèrie d’incidents entre els veïns i un grup de magribins, que es van saldar amb agressions, destrosses i manifestacions. Recordo perfectament que els mitjans de comunicació en parlaven nit i dia, en un món en el qual encara no hi havia les xarxes socials. Segurament per a molts va ser el primer xoc mediàtic amb una nova realitat que s’anava imposant de manera silenciosa. Catalunya començava a ser la terra promesa d’una altra mena d’immigració, després de dècades d’immigració castellana, andalusa, gallega i extremenya, entre altres llocs de procedència. Em va impactar particularment veure, a TV3, unes senyores indignadíssimes amb els nouvinguts marroquins, dels quals deien (en castellà, naturalment) que “ llegan y no se integran, no hacen lo que hacemos aquí, no aprenden a bailar sevillanas ”. Em vaig quedar clavat al sofà quan ho vaig sentir. Resulta que allò propi de Ca n’Anglada, allò tradicional, era ballar sevillanes. Aquest era i és el marc mental de molta gent que va venir als anys cinquanta, seixanta i setanta: desarrelar la cultura catalana i implantar-hi la seva, per després naturalitzar-la com si fos la pròpia del lloc . Els avantpassats dels habitants originaris de l’indret, aplegats al voltant de la masia de Ca n’Anglada i l’ermita romànica de Sant Cristòfol, no en sabien res, de les sevillanes. Ni tan sols entenien el castellà . Aquelles senyores encarnaven aquella teoria que diu que, sovint, els més racistes són els penúltims a arribar, que veuen amenaçada la seva situació d’un cert privilegi, sobretot si els ha anat bé al nou lloc d’acollida. He recordat aquells incidents aquests darrers dies, arran del desallotjament de la nau B9 per part de l’Ajuntament de Badalona i la sèrie d’incidents socials i polítics que ha generat. Bona part de la classe política ha amagat el cap sota l’ala durant molts anys, acusant de racista i xenòfob el primer que gosés dir qualsevol cosa en veu alta Ara m’hi referiré, però encara amb relació als incidents del 1999 a Ca n’Anglada val la pena recordar que, llavors, el sociòleg terrassenc Salvador Cardús explicava a El Temps que “la gent sol ser més pacient que no sembla i va acumulant molts problemes que al final esclaten”. A més, afegia que “els polítics, per evitar una alarma social, els dissimulen i fins i tot demanen als mitjans de comunicació que en parlin amb prudència”. No els sona, tot això? Ha passat un quart de segle i som on érem; molts ciutadans suporten en silenci les externalitats negatives de la immigració, perquè n’hi ha, i bona part de la classe política ha amagat el cap sota l’ala durant molts anys, acusant de racista i xenòfob el primer que gosés dir qualsevol cosa en veu alta . Aquesta pressió institucional només va servir i serveix encara per generar una colossal espiral de silenci, però no afronta el problema de fons. I avui a Badalona, com llavors a Terrassa, ens trobem que el conflicte latent esclata de manera incontrolada. I avui, arreu del país, aquesta qüestió s’ha deixat podrir i s’ha convertit en una arma electoral de primer nivell, en la punta de llança ideològica de l’extremisme que cavalca la política del món. Davant d’aquesta realitat, hi ha diverses maneres d’afrontar la realitat, que en el cas de Badalona queden perfectament al descobert. D’una banda, tenim els racistes i xenòfobs, a peu de carrer o a les institucions, que reclamen sense vergonya que s’expulsi aquesta gent de tot arreu, amb una posició reduccionista, sense destriar el gra de la palla, deshumanitzant aquestes persones, fins al punt d’impedir-los accedir a una església a passar-hi la nit. En l’escala de la misèria ètica i moral, les persones que bloquejaven la porta de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat hi tenen reservat un lloc d’honor . A l’altra banda, hi tenim els bonistes, que també podem qualificar de negacionistes del conflicte migratori. Aquest sector també té una visió reduccionista de la realitat, segons la qual tot és culpa de les desigualtats i, per tant, les persones (les d’aquí i les migrants) no hi tenen cap responsabilitat personal. Tot és una qüestió política, de model econòmic i de lluita de classes. Per a uns i altres les persones del B9, com la resta de persones migrades, no importen gens ni mica perquè són carnassa electoral, són ingredients de l’argumentari polític, són desferres humanes que es llancen amb catapulta sobre l’exèrcit contrari. El “tots fora” es rebat amb “papers per a tothom”, i a la inversa, sense que cap dels dos extrems es plantegi mai seriosament què vol dir exactament , com es faria i quines conseqüències tindria això que proclamen alegrement. El nivell polític baixa i la demagògia puja: un símptoma dels temps que vivim. Hi ha una posició intermèdia, que massa sovint queda sepultada sota l’allau dels insults i l’agressivitat dels dos extrems. La posició del mig és titllada de racista pels bonistes i d’immigracionista pels xenòfobs, la qual cosa, en el fons, demostra la seva virtut. És la posició que defensa que els desallotjaments, tan justificats com el del B9, s’han de fer correctament i amb un punt d’humanitat ; és la posició que defensa que a Catalunya ja no hi cap ningú més, però que no vol deportar milions de persones, excepte els delinqüents; és la posició que defensa el control estricte del padró davant els que empadronen centenars de persones a les oficines dels serveis socials; és la posició que defensa que, si un estranger vol viure a casa nostra, ha d’aprendre català o ja pot fer les maletes; és la posició que defensarà sempre un migrant que arreli a casa nostra, tingui ganes de formar part de la nostra nació i contribueixi a fer gran Catalunya. És, al cap i a la fi, la posició que ha fet Catalunya tal com és, amb seny i ordre, perquè la geografia ho determina tot i el nostre país no és un arxipèlag al bell mig de l’oceà Pacífic. Nosaltres no fixem les regles de joc; juguem a un joc que ens ve fet. I el catalanisme ha de ser capaç d’articular una resposta racional i comprensible davant el fenomen migratori que amenaça la nostra identitat, que no passi pel racisme descarnat ni per obrir les portes a tothom .