En filosofia, la paradoxa de Teseu es fa servir, sobretot, per explicar la identitat. El vaixell de Teseu planteja la qüestió següent: si a un objecte se li canvien tots els components, si s’hi van incorporant parts noves gradualment per a mantenir-lo, continua sent el mateix vaixell? Si ens cenyim al pla de la materialitat, el vaixell no és el mateix. La paradoxa rau, però, en què modificant-ne les parts s’aconsegueix fer-ne perviure l’esperit: el vaixell existeix gràcies al canvi. Heràclit, i Sòcrates, i Plató, i després Hobbes i Locke van discutir l’assumpte, i bo i que podria semblar que aquesta és una qüestió que ha de quedar relegada als pensadors i ha de ser debatuda per les ments més brillants de cada temps, la paradoxa de Teseu també es fa present a la nostra quotidianitat d’una manera molt plana, entenedora i explícita. Vaig pensar en el vaixell de Teseu el dia de Nadal mentre, com cada any, era asseguda a la butaca del Patronat de la Garriga per veure començar la representació d'Els Pastorets. Des que tinc memòria, al meu poble hi ha hagut un grup de bona gent que s’ha encarregat d’omplir el teatre amb tres i quatre sessions donant vida a l’obra de Folch i Torres. Bé, és l’obra de Folch i Torres i no l’és ben bé del tot. La feina de base de cada any és fer ballar el text del 1919 amb l’actualitat, el que és vell amb el que és nou, el punt fix amb el canvi. Cada any hi ha algú encarregat de buscar l’encaix entre l’esperit d’aquells primers pastorets de Folch i Torres amb el gust i la capacitat de sorpresa variables del públic garriguenc que s’asseurà en aquelles butaques. Amb alguna modificació dels personatges, amb alguna brometa més o menys fresca, amb algun número musical desafinat, però simpàtic, la tradició d'Els Pastorets, com l’ànima del vaixell de Teseu, es manté en vida i travessa el temps . La tradició d'Els Pastorets, com l’ànima del vaixell de Teseu, es manté en vida i travessa el temps De vegades confrontem tradició i modernitat com si l’una no pogués fer de benzina de l’altra, com si fossin irremeiablement excloents, com si els humans no fóssim éssers prou racionals per aprofitar-nos conscientment del canvi i plegar-lo a favor de les coses que no volem que canviïn. Cada any, durant aquestes dues setmanes —de Nadal fins a Reis— fetes per reunir-se amb la família, hi ha qui té la necessitat d’exterioritzar que enyora algú a la taula, o que són dies més tristos que les festes de la seva infantesa, o que alguna cosa ha canviat, i això fa de la celebració un ambient incòmode. Exterioritzar-ho té una part d’excepcionalitzar-ho. A l’hora de la veritat, però, l’enyorança, i la incomoditat, i el reviscolar traïdor d’alguna ferida que crèiem guarida, el present a la llum del passat i la consciència indefugible que el temps passa, en un escenari —la taula parada— que no canvia, no és excepcional de ningú: és la norma a cada llar. I m’atreviria a escriure que, de fet, és la gràcia de reunir-se. El recompte dels que hi som, i dels qui ja no hi són, i dels qui encara no han arribat, és una mena de joc de les cadires de canvi i moviment incessant al voltant d’allò que volem mantenir : el nucli, la trobada, la família com a lloc on tornar. Aquests dies són agredolços perquè el que és variable evidencia que hi ha coses que voldríem que restessin immutables . Però, tot i que no governem el temps i allò que s’enduu, en la repetició de les celebracions preservem una permanència. Igual que Els Pastorets garriguencs, que es “modernitzen” per no haver de fer-ho, igual que el vaixell de Teseu, que s’apedaça fins a esdevenir-ne un de nou per a poder mantenir l’esperit, entregant-nos al joc de les cadires anual, malgrat els sotracs que hi hagi hagut des de l’any passat, malgrat el ressò d’una incomoditat i la presència d’alguna absència, pleguem el que és canviant a favor del que està per sobre del temps. Folch i Torres arribarà als fills i als nets dels garriguencs a través de la paradoxa d’haver-los modificat any rere any d’una manera diferent. I quan ja no ens quedin avis, i ja no ens quedin pares, i ja no ens quedin tiets, hi ha un ordre de les prioritats que llegarem als nostres fills perquè, sense els nostres avis, i sense els nostres pares, i sense els nostres tiets, aquelles festes haurem tornat a parar taula, repetint el ritual com qui fa unes quadernes noves per a un vaixell antic, però ara ja immortal.