Sigmund Freud tenia una habilitat especial per incomodar amb una sola frase. No necessitava envoltar-la d'explicacions llargues ni de tecnicismos: n'hi havia prou amb una sentència cèrrera per deixar a l'interlocutor pensant durant hores. "Si dues persones estan d'acord en tot, puc assegurar que una pensa per ambdues" és un d'aquests aforismes que, lluny de perdre vigència, sembla guanyar força amb el pas del temps. La frase conté una crítica directa a la complaença intel·lectual i emocional. Per a Freud, el conflicte no era quelcom que calgués evitar a tota costa, sinó un senyal de vida psíquica. Estar en desacord implica pensar, qüestionar, construir una identitat pròpia. Quan dues persones coincideixen sempre, quan no hi ha fricció ni matisos, sorgeix el sospitós: hi ha realment dues voluntats en joc o només una que domina i una altra que assenteix? Acusen la filosofia de Freud de masclista Aquest plantejament encaixa perfectament amb el nucli del pensament freudià. L'analista austríac va dedicar la seva vida a explorar el que s'amaga sota la superfície: els desitjos reprimits, les pors silenciades, les pulsions que preferim no reconèixer. En aquest context, l'acord absolut pot ser una forma elegant de censura. Callar per no incomodar, cedir per no perdre, assentir per mantenir una relació aparentment harmònica. Freud sabia que moltes relacions de parella, familiars o fins i tot socials es sostenen sobre equilibris fràgils. Un parla, decideix, marca el rumb; l'altre acompanya, valida i s'adapta. No sempre per debilitat, sinó de vegades per por al conflicte o per una necessitat profunda d'aprovació. El problema apareix quan aquest silenci es cronifica i la identitat pròpia es dilueix. La frase també es pot llegir com una advertència contra el pensament únic. En política, en feina o en grups socials, el consens absolut sol amagar jerarquies invisibles. Quan ningú discrepa, quan no hi ha debat, és probable que algú hagi renunciat a pensar per si mateix. Freud, que desconfiava de les veritats còmodes, hauria vist en aquest unanimisme un senyal d'alerta. Més enllà de la psicologia, el missatge és profundament humà. Discutir no és sinònim de trencar, de la mateixa manera que disentir no implica deslleialtat. Al contrari: el desacord sa és una prova de respecte mutu. Només qui se sent lliure per pensar pot permetre's no estar d'acord Potser per això la frase continua ressonant avui. En un món que premia l'harmonia superficial i penalitza el conflicte, Freud ens recorda una cosa incòmoda però necessària: pensar fa mal, discrepar incomoda, però renunciar a fer-ho té un preu molt més alt