Aquesta setmana, quan el calendari travessa el Nadal amb la insistència d’un anunci lluminós, em deman què significa realment aquesta festa per als meus alumnes adolescents. No què diu el currículum, ni què programen les plataformes, sinó què hi queda dins seu. La resposta, intuïda més que dita, és inquietant. El Nadal els sembla llunyà, antic, gairebé aliè. No tant rebutjat amb ràbia, sinó amb indiferència. I la indiferència, ja ho sabem, és més fonda que la crítica. Darrerament sentim parlar d’una tornada de l’espiritualitat. Citam Rosalía, parlam de símbols cristians reciclats en clau estètica, d’un cert gust pel sagrat com a ornament. Però aquesta mena de rebrot neocristià no es veu igual a tot arreu. Té molt més a veure amb les grans ciutats globals que amb la ruralia, i encara manco amb les Illes Balears. Aquí no hi ha retorn, sinó superposició. Una capa damunt una altra fins que ja no sabem què hi ha al fons.