Aquests dies, la rabina Myriam Akerman Somerman ha desitjat "Bon Nadal" als seus veïns, a la caixera del supermercat i als seus companys de feina. Com a líder jueva, a la laica França, no sent que aquest desig traeixi res ni ningú. Ho ha explicat al diari La Croix (generalista, tot i que d'accionariat catòlic, un model que curiosament no tenim a l'Espanya formalment no confessional). Akerman no creu que desitjar "Bon Nadal" sense ser creient sigui un acte "massa religiós" o "ofensiu" per als laics o els fidels d'altres religions que podrien sentir-se "exclosos de l'ambient d'alegria col·lectiva". Es pot no celebrar Nadal, com fa tanta gent, i tot i així desitjar-lo als altres . Es fa per civilitat, per reconeixement de les arrels i perquè per a gran part de la població és una data important. Nadal s'ha secularitzat, però continua sent un referent. Desitjar-lo no és una adhesió de fe ni implica compartir-ne el contingut teològic. És, en essència, un acte cultural. Només faltaria que cada vegada que un cristià desitgés "Bon Rosh Hashaná" a un jueu es convertís de sobte al judaisme o traís la seva pròpia cultura. No té sentit aquesta al·lèrgia o aversió cap a tot allò que sigui cristià i que es pretén bandejar. M'arriben notícies de situacions de "cancel·lació nadalenca" en entorns educatius, on es produeix una purga d'elements cristians als contes, la decoració o el vocabulari . No reconèixer que el cristianisme ens ha configurat com a cultura és un gest miop i ridícul. Converteix la nostra herència en una càrrega que ens hem de treure de sobre, en comptes de reconèixer-la, la qual cosa no implica celebrar-la amb fervor devocional. Es pot col·locar un pessebre en una plaça, il·luminar un carrer, precisament perquè es commemora una escena, la nadalenca, que ha modelat la nostra cultura. Es pot fer sense ser creient, simplement sent un ciutadà amb consciència cultural. Que una rabina jueva ho tingui tan clar, a la laica França, ens interpel·la. No observo el mateix grau d'acceptació de la realitat en moltes de les nostres accions, en les quals es percep com una agressió col·locar un pessebre o rebre una felicitació. Nadal és nostre, marca el nostre calendari, organitza els nostres dies festius, il·lumina els nostres carrers, condiciona la programació televisiva, ens reuneix familiarment i ens ofereix una treva Nadal és nostre, marca el nostre calendari, organitza els nostres dies festius, il·lumina els nostres carrers, condiciona la programació televisiva, ens reuneix familiarment i ens ofereix una treva . Volem conservar-lo sense imposar a ningú que cregui, però sí que el respecti. La mateixa rabina constata: “No és difícil reconèixer que la nostra cultura té una tradició cristiana, històrica, cultural i simbòlica. I aquest fet no constitueix ni una reivindicació identitària excloent, ni una amenaça, ni una imposició”. Perquè reconèixer la tradició no impedeix el laïcisme, ni el pluralisme, ni la llibertat de consciència. El problema no prové de la visibilitat de símbols d‟un camp referencial cristià, com és el cas del pessebre. El problema sorgeix de la voluntat d'erigir aquesta visibilitat com una exigència de normativitat o d'adhesió individual obligatòria a la iconografia. I afegeix la clarivident rabina: "La presència d'un pessebre en un espai públic no és una agressió. És el record d'un substrat cultural històricament arrelat, de referències compartides que, sense obligació d'adhesió, formen part del nostre marc comú". I les minories, quan encenen els seus propis símbols —els jueus encenent els canelobres de Hanukkà a la finestra com un acte de resiliència cultural—, no estan provocant, sinó que afirmen serenament: som aquí, entre vosaltres. El fet minoritari és una benedicció per a les democràcies. Les minories no cristianes són conscients que estan arrelades a una cultura que beu del cristianisme. La clau és mantenir la tensió i la vigilància perquè les normes majoritàries no es desbordin en imposicions, però sense caure a l'extrem de titllar qualsevol expressió cultural de liberticida. La millor felicitació nadalenca en un marc de referència laic, sigui francès, espanyol o català, la proporciona la rabina: assumir les tradicions pròpies i reconèixer les de l'altre "no són opcions excloents, sinó els dos pilars de la civilitat democràtica". I acaba amb un desig: Tant de bo que, més enllà de les nostres diferents cultures o creences, siguin les nostres pròpies llums les que siguin capaces d'esmorteir i dissipar la flama de la confrontació i la falta de respecte.