Nadal és molt més que una data al calendari o una successió d'àpats copiosos i compres frenètiques. És el mirall en què una civilització es reconeix a si mateixa, el moment en què els valors que sustenten les nostres societats es fan visibles, tangibles, compartits al voltant d'una taula amb els que estimem. I en aquests temps que corren, celebrar Nadal és un acte de resistència cultural, un mandat civilitzatori que transcendeix el que és merament religiós per convertir-se en l'afirmació mateixa de qui som i què volem continuar sent. Quan era petita, en una escola de monges, amarar-me de valors dels quals avui n'estic profundament orgullosa no era una imposició, sinó un regal embolicat en la quotidianitat. L' Església catòlica , per molt criticable que sigui en molts dels seus aspectes històrics i en les seves actuacions concretes, complia una funció social fonamental que hem perdut sense saber ben bé què posar-hi a canvi : era un espai on el veïnat es reunia un cop a la setmana, no només per resar, sinó per reflexionar sobre qüestions d'índole ètica, moral i social. Era un lloc on les preguntes que ens transcendeixen (sobre la mort, el sentit de la vida, l'amor, l'esperança, la fe) hi tenien cabuda. Era, en essència, un espai de comunió i qüestionament que la societat laica no ha sabut reemplaçar adequadament. Avui, formant la meva pròpia família al costat del meu marit, que va ser educat en una escola jueva i ha arribat de forma independent a les mateixes conclusions que jo, reconec ser més a prop del sentiment que tenia de petita precisament perquè he transitat una vida amb episodis diversos amb relació a aquestes tradicions. El fonamental continua sent el mateix: l'amor, la veritat, la justícia, la família, el que és sagrat de la parella, el projecte comú, el respecte envers els altres. Aquests són els valors que donen veritable sentit a l'existència, i Nadal n'és la manifestació més potent de tots ells. Per això els transmetem als nostres fills, no necessàriament dins de les esglésies, sinó al cor de la nostra llar, perquè sabem que això és el que sosté una civilització en les seves arrels. Hem sacrificat el repositori de sentit que la religió oferia sense construir-hi res sòlid a canvi El buidament silenciós: quan la laïcitat es va convertir en absència de principis Existeix una confusió deliberada (o profundament ingènua, no sé quina és pitjor) entre laïcisme i secularisme. El laïcisme veritable no és la negació de la religió ni dels valors que se'n deriven. El laïcisme és, correctament entès, la garantia que l'estat no imposa una veritat religiosa única, que protegeix la llibertat de consciència de tothom. Però el que hem experimentat a Occident durant les últimes dècades no és laïcisme: és una mena de secularisme militant que ha buidat progressivament la societat de les seves referències morals sense (i aquí hi ha el drama) substituir-les per un compromís ètic real que pogués servir com a brúixola col·lectiva. Se'ns va dir que la religió era obscurantisme, que la tradició era retard, que els valors heretats eren opressió. Se'ns va prometre que la raó pura, la ciència i el progrés tècnic omplirien aquest buit. Però el que hem obtingut és precisament el contrari: una societat desmoralitzada, desorientada, presa del buit existencial que la modernitat tardana ha generat. Hem sacrificat el repositori de sentit que la religió oferia sense construir-hi res sòlid a canvi . I així, la gent vaga a la recerca de sentit, consumint, escapant, refugiant-se en narcisismes digitals i pseudofilosofies que la deixen encara més buida. Però el problema no és només abstracte. Hi ha una estratègia deliberada, multifacètica, sistemàtica. Hi ha atacs concrets als pilars sobre els quals descansa la nostra civilització. Atacs a la família com a institució; atacs a la religió no només com a creença individual sinó com a factor de cohesió social; atacs a l'espiritual i a la possibilitat mateixa que existeixi una dimensió transcendent en la vida; atacs a la parella entesa com a compromís sagrat i projecte de vida compartit; atacs fins i tot a la percepció que cada persona té de si mateixa, del seu propi cos i la seva identitat, a través de legislacions que pretenen que el gènere sigui una construcció social completament separada de la realitat biològica L'atac a la família: quan el més íntim esdevé objecte d'enginyeria política La família ha estat sempre el nucli bàsic de transmissió de valors, de formació de la personalitat, d'arrelament en la història i la tradició. I precisament per això és objecte d'un atac sense precedents. No és casualitat. Hi ha una continuïtat històrica: Marx ja sabia que s'havia de destruir la família per construir la societat comunista que imaginava. Les teories marxistes van anar evolucionant, adaptant-se, metàstasis ideològiques que avui ressorgeixen sota etiquetes diferents: perspectiva de gènere, ideologia de gènere, teories queer. El que ahir era un projecte totalitari explícit s'ha convertit en una cosa més insidiosa: una sèrie de polítiques públiques, lleis, currículums educatius, campanyes de “sensibilització” que busquen, per passos graduals, buidar la família del seu significat tradicional. S'expandeix la definició de família fins que qualsevol agrupació de persones que comparteixi habitatge es considera una “família”. Es dissenyen lleis que relativitzen el concepte de paternitat i maternitat. Es pretén que l'estat, no els pares, sigui qui eduqui en valors. I mentrestant, es fomenta una cultura del divorci fàcil, de les relacions “sense compromís”, de la satisfacció del desig immediat per damunt del projecte de vida compartit. Les lleis trans: quan el poder reescriu la realitat I després hi ha les lleis trans. Se'ns presenta com un assumpte de “drets humans” i “no discriminació”, però el que realment està en joc és molt més profund: és el dret del poder públic a reescriure la realitat mateixa. Si puc canviar legalment de sexe sense cap criteri mèdic, si puc sol·licitar aquest canvi des dels setze anys (i en alguns casos amb autorització judicial des dels dotze), si això implica una redefinició legal de la meva pròpia identitat que afecta drets, responsabilitats i percepcions del meu jo més bàsic, aleshores hem arribat a un punt on la veritat material, la realitat corporal, ha estat subordinada al desig o a l'autopercepció. No és qüestió de negar la realitat de les persones que viuen angoixa respecte al seu gènere. La qüestió és que aquesta problemàtica individual ha estat convertida en una palanca de transformació radical de la societat, en un instrument de deconstrucció de les categories bàsiques mitjançant les quals els éssers humans es comprenen a si mateixos. És la imposició d'una fantasia ideològica sobre la realitat compartida. I els nens i adolescents són objecte d'una pressió sense precedents perquè "qüestionin" la seva identitat de gènere, perquè adoptin pronoms inventats, perquè acceptin una visió del cos com a simple construcció social sense ancoratge en la biologia. El wokisme com a anticultura: la disgregació sistèmica A sota de tot això (la deconstrucció de la família, l'atac a la religió, les lleis trans, la cancel·lació de la història, la censura de la paraula) hi ha una lògica comuna: la disgregació deliberada dels vincles que mantenen una societat unida . El wokisme no és un moviment de "progresisme" genuí. És una anticultura, una ideologia basada en el ressentiment, la victimització permanent i la deconstrucció de tot el que existeix sense oferir res constructiu a canvi. El wokisme nega la possibilitat de la veritat universal, però paradoxalment ho fa mentre imposa la seva pròpia veritat de forma totalitària. Nega les diferències biològiques reals, però exacerba les divisions identitàries fins a la paranoia. Predica la inclusió mentre practica la cancel·lació de tot el que no pensa exactament com dicta. És la mort de la cultura occidental disfressada d'emancipació. El wokisme és una anticultura, una ideologia basada en el ressentiment, la victimització permanent i la deconstrucció de tot el que existeix sense oferir res constructiu a canvi L'hedonisme, l'infantilisme i el buit existencial Mentrestant, a les societats occidentals contemporànies hi ha una fugida sistemàtica del sentit en favor del plaer immediat. L'hedonisme no és simplement la recerca de la felicitat (que és natural i comprensible), sinó l' evasió del deure, de la responsabilitat, de la transcendència. És la conversió de la vida en una successió de consums, d'experiències superficials, de distraccions digitals que impedeixen el pensament crític i la reflexió profunda. I associat a això, hi ha un infantilisme generalitzat: la negativa de l'adult a assumir el seu rol, a establir límits, a transmetre valors exigents . Els pares tenen por de ser “autoritaris”, així que abdiquen de la seva responsabilitat. Les institucions eviten els estàndards d'excel·lència per por a “excloure”. La societat s'adapta als capricis del present sense memòria del passat ni preocupació pel futur. És un presentisme absolut, una negació de la continuïtat històrica, un infantilisme elevat a principi rector de la convivència. La ignorància humanista és profunda. Hem abandonat la lectura clàssica, l'estudi de la història, la filosofia. Hem optat per algoritmes que ens venen el que volem sentir. Hem sacrificat la profunditat per la velocitat, la veritat per la immediatesa, el sentit per la distracció. I en aquest buit, és fàcil que hi prosperin ideologies totalitàries embolicades amb paper de regal progressista. Amenaces convergents: islam, wokisme, hedonisme i la crisi d'Occident Aquestes amenaces no actuen aïlladament. Es reforcen mútuament en la destrucció del teixit civilitzatori occidental. Per una banda, hi ha l'islam polític, que opera des de fora però també des de dins de les nostres societats, amb una intenció explícita de transformar Occident conforme als seus principis. Per l'altra, hi ha el wokisme, que per absurd que sembli, fa una feina similar des de dins, deconstruint els fonaments de la nostra civilització amb una metodologia que mina tota possibilitat de resistència coherent. Per damunt de tot això hi flota una cultura d'hedonisme ultraconsumista que manté la població apàtica, distreta, incapaç de percebre que els seus valors estan sent reemplaçats. I tot això té com a caldo de cultiu un infantilisme profund, una negativa d'occident a assumir que està en guerra per la seva pròpia supervivència cultural. Perquè això és el que està succeint. Occident, que ha generat els èxits culturals, científics i filosòfics més grans de la història, està permetent la seva pròpia mort . La llibertat que la seva pròpia tradició va defensar s'està convertint en la llibertat per a l'autodestrucció. El relativisme moral que en teoria hauria de ser tolerant es manifesta com un totalitarisme emmascarat. Nadal com a acte de resistència: el valor de la transmissió Per tot això, Nadal adquireix avui un significat radicalment diferent del que tenia fa una generació. Ja no és simplement la celebració del naixement de Crist, tot i que ho és. És un acte de resistència cultural . És l'afirmació que continuen existint valors, que la família continua sent el nucli sagrat de la societat, que l'amor i el compromís tenen sentit, que la vida té una dimensió espiritual que no pot ser reduïda al consum o a la satisfacció del desig. Quan celebro Nadal amb la meva família, quan transmeto als meus fills els valors que vaig rebre en aquelles aules de monges, no estic fent una cosa antiquada o reaccionària. Estic actuant com a guardiana d'un temple que altres volen enderrocar. Perquè els valors que es transmeten per Nadal (l'amor desinteressat, la generositat, la trobada, la reflexió sobre el que és transcendent, el respecte als grans, la cura dels més febles) són universals, humans, i continuen sent l'única base sòlida sobre la qual construir una societat viable. L'Església catòlica, amb tots els seus defectes, amb totes les seves culpes històriques que han de ser reconegudes i analitzades críticament, complia i compleix una funció que no hem sabut reemplaçar: era el lloc on el veïnat es reunia per preguntar-se sobre el que és essencial. Era imperfecta, és veritat. Però existia. I el seu abandonament no ha estat substituït per res equivalent, només per un buit que s'omple de consumisme, d'ideologia i de desesperació silenciosa. Defensa de la civilització: el mandat d'avui Tenim, els qui estimem la nostra civilització, els qui l'entenem no com a dominació sinó com a herència compartida d'èxits culturals, artístics, filosòfics i científics, un deure renovat: defensar-la, cuidar-la, celebrar-la. I celebrar Nadal és part inseparable d'aquest deure. Perquè fer una cosa és fer l'altra. No es tracta d'imposar la religió a qui no la comparteix. Es tracta de defensar el dret a mantenir viva una tradició, a transmetre valors no perquè vinguin d'una institució religiosa sinó perquè són veritables, perquè són humanament necessaris, perquè sostenen la convivència digna. Els nostres fills necessiten saber que existeix l'amor que transcendeix l'interès, que existeix la veritat diferent de la que ofereixen els algorismes, que existeix el que és sagrat, que existeix un deure a complir que va més enllà de la satisfacció personal. Necessiten arrels. Necessiten saber que venen d'una tradició, d'una civilització, d'una forma d'estar al món que mereix ser preservada. Per això, aquest Nadal, us convido a cadascú de vosaltres a fer un acte conscient de resistència cultural. Celebreu amb profunditat. Aplegueu-vos al voltant d'una taula, no per consumir sinó per compartir. Parleu del que és essencial. Ensenyeu als vostres fills els valors que considereu veritables. Llegiu els clàssics. Feu preguntes que transcendeixen. Defeniu la vostra tradició, la vostra família, la vostra forma d'entendre el món. Perquè, mentre ho fem, mentre transmetem, mentre ens resistim a la marea del buidament, l'ànima d'Occident continuarà bategant. I potser, només potser, els nostres fills heretaran no un continent en ruïnes, sinó una civilització que va saber defensar-se quan més ho necessitava. Bon Nadal.