Fa més de 45 anys, quan Jordi Pujol em va presentar Carles Vilarrubí , durant la campanya electoral del 1980, la primera que va guanyar i que li permetria arribar al Palau de la Generalitat , tenia 26 anys i una passió desbordant per la política, els mitjans de comunicació, la llengua catalana i el país on havia nascut, Catalunya . Havia acabat econòmiques i Vilarrubí era allà, conduint el seu SEAT 127, de color blanc, com a xofer durant aquelles tres trepidants setmanes que acabarien fent Pujol president, i que canviarien el destí de Catalunya i modificarien tots els pronòstics de victòria del socialista Joan Reventós. Aquells cinc mil quilòmetres, recorrent el país de nord a sud i d’est a oest , van marcar, sens dubte, la relació entre Pujol i Vilarrubí. No només pels càrrecs que va ocupar i les iniciatives que va posar en marxa, com Catalunya Ràdio o l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes de la Generalitat (EAJA), sinó perquè al seu costat va aprendre la complexitat del poder , la relació amb Madrid D.F. i, amb el temps, el complex ecosistema de la minvant burgesia catalana , on conviuen les relacions fàcils i d'altres més difícils amb un calculat distanciament, encara que aparentment no sigui fàcil de percebre. Un jove espavilat, inquiet i ambiciós com ell va aprendre fàcilment, i quan als 42 anys va entrar a formar part del consell de Telefónica sota la presidència de Juan Villalonga , la seva àuria de guanyador i influent ja era de sobres coneguda, a Barcelona i també a Madrid A partir de la seva entrada a Telefónica i, sobretot, després del seu matrimoni amb Sol Daurella , presidenta de Coca-Cola Europacific Partners (CCEP), la seva vida professional i també personal va fer un tomb absolut. Era, sense dubte, el millor amfitrió de Barcelona; i a casa seva, a la zona alta de la ciutat, o a la seva segona residència a la Cerdanya, ha rebut la flor i nata de la societat en qualsevol disciplina, des de l'esport, la cultura, els mitjans de comunicació, la ciència, la medicina, l'advocacia, l'empresa o la gastronomia, en algun dels sopars que organitzava amb una regularitat que pocs són capaços de dur a terme. En molts aspectes, és, per a alguns, una pèrdua devastadora, punyent i irreemplaçable La seva faceta empresarial va créixer al mateix ritme que la seva vida social en l'entramat català. El 2010 es va incorporar a la directiva del Futbol Club Barcelona com a vicepresident institucional, un càrrec que li anava com anell al dit i en el qual va revitalitzar el sempre minvant palau del Camp Nou . Seria el 2017 quan un fet aliè al futbol el portaria a presentar la seva dimissió irrevocable . Era l'1 d'octubre, diumenge, i s'estava celebrant el referèndum d'independència de Catalunya, convocat pel president Carles Puigdemont . El Barça havia de jugar amb la U.D. Las Palmas el corresponent partit del campionat. El club n'havia sol·licitat a la Lliga Professional l'ajornament després de la violenta actuació de la policia espanyola, però no se li va concedir. Llavors es va plantejar el dilema de jugar el partit a porta tancada o no celebrar-lo com a protesta. Va guanyar la primera opció en la directiva i Vilarrubí va presentar immediatament la dimissió de la junta directiva del F.C. Barcelona en desacord amb la decisió. Va ser tot un cop de puny sobre la taula i l'evidència per al gran públic de quines eren les seves conviccions profundes, la seva generositat i el seu patriotisme. Aquell gest li va comportar, amb els anys, més d'un maldecap i, sobretot, una injusta persecució judicial que l'intranquil·litzava i el pertorbava, molt més aquestes últimes setmanes, perquè sense el seu cognom i el seu currículum la seva situació seria radicalment diferent. Vilarrubí era un col·laborador inicial de Jordi Pujol, un patriota incontestable, l'home que va posar en marxa Catalunya Ràdio i més endavant, l'any 2000, també va ser clau en el llançament de RAC1, i qui va donar dimensió mundial al món del futbol, amb la seva dimissió al Barça, al referèndum de l'1-O. La seva renúncia al Barça li va permetre concentrar-se en la que seria la seva última gran passió, l' Acadèmia Catalana de Gastronomia , a la qual hi afegiria de seguida Nutrició per completar-ne el significat actual. Amb el seu entusiasme i la seva persistència habituals li va donar forma, presència i notorietat des del mateix moment en què va accedir a la presidència el 2016. L'acadèmia va instaurar els Premis Nacionals de Gastronomia i va aconseguir un reconeixement en el sector i la presència del president de la Generalitat corresponent en el lliurament de premis. Va ser la seva última aventura desinteressada al servei del país que va estimar i al qual va servir amb lleialtat i patriotisme , tant en les grans aventures com en d'altres molt més petites. En molts aspectes, és, per a alguns, una pèrdua devastadora, punyent i irreemplaçable. Vola, vola alt, Carles .