Mallorca viu una emergència residencial que ja no es pot relativitzar. No és un relat alarmista, és una realitat que destrueix projectes de vida. Famílies expulsades dels seus barris, joves que no poden emancipar-se, treballadors que assumeixen fer la seva vida dins una habitació d’un pis compartit perquè de cap manera poden pagar les sumes de renda que es demanen. No existeix una única causa d’aquest problema, però sí que una de les principals té nom i llinatges: el lloguer turístic, i especialment el lloguer turístic il·legal. Habitatges que surten del mercat residencial per alimentar una indústria clandestina que genera beneficis privats a costa del bé comú. La reconeguda sociòloga i economista Saskia Sassen descriu aquest fenomen quan explica que el que abans eren cases, ara són actius. I és exactament això, l’habitatge com a producte d’especulació i no com a dret. Aquest procés no és només una distorsió econòmica, és un mecanisme d’expulsió. Sassen ho explica clarament: hem creat una lògica d’expulsió a les nostres ciutats. I aquí, aquesta lògica opera amb força i sense escrúpols. Cada pis que es destina a allotjament il·legal és una família menys que pot viure a Mallorca. El més greu és que el Consell de Mallorca té competències per intervenir i treia no fer-ho. Mentre el Govern d’Espanya sanciona Airbnb amb contundència per publicitar anuncis sense llicència, o amb llicència falsa, el Consell acumula expedients caducats, sancions escasses i cap acció exemplaritzant. Sense control efectiu, la llei queda en paper banyat. I quan la norma no s’aplica, guanyen sempre els mateixos, els que van de vius, els que se’n foten de tot i els que trepitgen tothom. La manca de transparència agreuja la situació, no saber quants anuncis il·legals s’han retirat, quantes sancions reals s’han cobrat, o quantes cases han tornat a ús residencial, per exemple. Sassen també adverteix que les noves formes d’expulsió són silencioses, però devastadores. Això és el que passa quan l’administració se’n desentén, el desnonament no és amb ordre judicial, sinó que és econòmic i progressiu. I encara més devastador, perquè és invisible.Però no hi ha res inevitable. El que manca no és normativa, sinó voluntat de fer-la complir i governança. Perquè el dret a l’habitatge i el dret a tenir un turisme sostenible són incompatibles amb mirar cap a una altra banda. I si no s’actua ara, l’Illa avança cap a un model en què només qui pugui pagar preus desorbitats podrà mantenir-hi com a ciutadà.Governar és posar límits, no demanar bona voluntat i tancar els ulls. És defensar l’interès general, encara que sigui incòmode. Perquè sense governança, els territoris, queden indefensos davant els interessos econòmics globals, i avui Mallorca hi està massa exposada.Posar fi al lloguer turístic il·legal no és només combatre un frau, és recuperar habitatge per als residents, protegir la convivència i garantir futur. Per tant, Mallorca ha d’escollir entre l’habitatge i la impunitat. No es pot permetre que la llei sigui un consell opcional per qui té més recursos.El turisme ha de tenir futur, sí. Però sense residents, sense habitatge i amb crispació, aquest futur serà només un record.