En els paisatges blancs de l’Àrtic, on l’horitzó sembla fondre’s amb el cel i el vent talla la pell com una fulla invisible, els gestos petits adquireixen una importància enorme. El silenci pesa tant com la neu acumulada durant segles, i la vida transcorre a un ritme lent, atent, gairebé ritual. Quan el cos queda protegit per capes de pells gruixudes i la major part del rostre desapareix sota caputxes i bufandes, només resten visibles els ulls… i el nas. No és estrany, doncs, que sigui just aquí, en aquest punt fràgil i exposat, on neixi una de les mostres d’afecte més delicades i malenteses del món: el kunik , conegut popularment –i no del tot correctament– com el petó esquimal. Per als inuits –un poble indígena de l’Àrtic que habita a Groenlàndia , el Canadà, Alaska i Sibèria–, el kunik no és un petó en el sentit romàntic occidental. És una manera de reconèixer l’altre, d’apropar-se sense paraules, de dir “ets meu” o “ets part de mi” . El gest és senzill, però carregat de significat: el nas i el llavi superior es premen suaument contra la galta, el front o els cabells d’una persona estimada, i es fa una petita inhalació. No és tant un contacte com una percepció: sentir l’olor, la presència, l’essència de l’altre. Aquest gest s’utilitza sobretot entre familiars propers, especialment entre mares i fills. És un acte de tendresa quotidiana, no un ritual cerimoniós ni una demostració pública . En un entorn on la vida depèn del grup i la proximitat és clau per sobreviure, el kunik reforça els vincles invisibles que mantenen unida la comunitat. És una abraçada concentrada en un sol punt del rostre. La petjada de l'home occidental Quan els exploradors europeus van arribar a l’Àrtic, van observar aquest costum amb ulls forans. El van interpretar a través de les seves pròpies categories culturals i el van batejar com a “petó esquimal” , imaginant una adaptació romàntica al fred extrem . Però aquesta lectura diu més sobre la mirada occidental que sobre la pràctica inuit. El kunik no neix del fred, sinó de la intimitat; no és una solució pràctica, sinó una expressió emocional. Amb el pas del temps, la imatge del “petó esquimal” es va popularitzar, simplificada i sovint caricaturitzada: dos nassos fregant-se frontalment, com si fos un joc. Aquesta versió amable i una mica còmica ha recorregut el món, apareixent en pel·lícules, anuncis i postals. Però en aquest viatge s’ha anat perdent la subtilesa original, el silenci i la profunditat del gest real. Eskimo vs. kunik També cal dir que el terme “eskimo” és avui qüestionat per moltes comunitats indígenes , que el consideren imposat i poc respectuós. Parlar de kunik és, per tant, una manera no només de ser més precís, sinó també més conscient. El kunik ens recorda que no totes les cultures estimen de la mateixa manera, ni necessiten grans gestos per dir coses importants. A vegades, apropar el nas, tancar els ulls i respirar l’altre és suficient. Enmig del gel, aquest petit gest conté una escalfor antiga: la de sentir-se reconegut, encara que el món sigui immens i blanc. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!