El desplegament d’Aliança Catalana a Barcelona serà el gran tema polític de l’any que ve i portarà cua . Com diu l’Abel Cutillas —que va arribar a la capital des de Vinaixa—, els catalans de l’interior del país no són prou conscients de què va significar per a la ciutat la derrota de 1939 davant dels aliats de Hitler i Mussolini. Des de 1714, els barcelonins de soca-rel només han tastat la sensació de llibertat en tres ocasions : durant el Sexenni Democràtic —en què va caure la Ciutadella—, durant la II República —en què es va estrenar l’autonomia—, i durant els anys forts del procés. El turnismo de Cánovas i Sagasta, tan idealitzat pels admiradors de la Transició, només va funcionar pel consol que la llibertat econòmica va oferir a una ciutat oprimida durant 150 anys. Aquest sotabosc històric pot portar problemes a Sílvia Orriols . Aliança arriba en un espai traumatitzat que ha determinat sempre l’equilibri del poder espanyol. Aquest context és important per entendre el discurs del rei del dia de Nadal . Diuen que el rei va fer el parlament dempeus per primer cop a la història. També diuen que portava una corbata amb els colors de l’autonomia de Madrid. He llegit que, de fons, es veia una escultura de Carles V , que va governar les Espanyes en el moment de màxima col·laboració entre Catalunya i Castella, quan Madrid no sortia als mapes de ciutats importants de la Península. Carles V és el Sant Cristo gros que l’Estat treu a passejar quan se sent feble i vol tornar a començar. És el símbol de l’imperi, i el record d’un món en el qual Madrid no tenia poder sobre Barcelona. El van reivindicar Isabel II i Franco, i també el rei Joan Carles. Cada cop que Barcelona mou els fonaments, l’Estat intenta refundar-se a través dels seus símbols més antics . El discurs del rei volia posar pau entre les faccions polítiques del bipartidisme madrileny, que estan a matadegolla, però Barcelona era l’elefant blau de l’habitació . Barcelona és la capital de Catalunya, però també és la capital de Pedro Sánchez. Sense Barcelona, ni Sánchez ni Zapatero no haurien estat mai presidents ni, tan sols, secretaris generals del PSOE. A Madrid sempre es barallen quan la pressió de Barcelona trenca els equilibris de poder, i el rei és la primera baula feble que en paga les conseqüències. Li va passar a Isabel II i a Alfons XIII, i a la Sarsuela temen que li torni a passar a la princesa Elionor. El procés va debilitar el bipartidisme perquè va obligar l’Estat a alimentar Podem, Ciutadans i Vox, i ara ningú no sap com tornar el geni a la llàntia . Aquest desordre farà que tothom intenti utilitzar Aliança per tapar els forats del sistema. El desembarcament de Sílvia Orriols a Barcelona tocarà traumes molt antics i els nervis d’una xarxa d’interessos molt profunda , en una situació ja prou complicada. A Madrid, voldrien que el partit d’Orriols els alliberés de Carles Puigdemont i que empenyés les restes de la vella Convergència a tornar al pactisme de Jordi Pujol. En canvi, els votants d’Aliança el que volen és la independència o una cosa que s’hi assembli, ni que sigui per posar una mica d’ordre al país. Orriols ha promès que no es presentarà a Madrid. Però, sense Puigdemont, si deixa un forat electoral a Espanya, segur que surten polítics de l’antiga Convergència disposats a tornar a fer de frontissa entre el PSOE i el PP , encara que sigui amb un partit petit. La magnitud de Barcelona, en resum, pot forçar Aliança a concretar abans no tingui força per fer-ho a favor de Catalunya. El partit d’Orriols sentirà cants de sirena que li prometran l’hegemonia en el camp nacionalista, a canvi de bastarditzar-se i de legitimar les institucions vigents De moment, mentre Puigdemont tingui un paper polític, el PP no pot tornar a governar sense tensar la relació entre Catalunya i Castella, i donar ales a Vox. El problema de donar ales a Vox és que Barcelona és l’única ciutat europea que no va ser alliberada pels americans després de la Segona Guerra Mundial. La ciutat va forjar dos dels artistes europeus més coneguts, Picasso i Gaudí, abans de caure en les grapes del feixisme. No són coses fàcils d’enterrar, per més immigrants que portis per reforçar la unitat d’Espanya mitjançant la imposició del castellà . El camí cap a la normalització de Vox dins la dreta espanyola, doncs, passa perquè Aliança assumeixi el paper de partit català del PP i de Vox, cosint els hereus d’Aznar amb els hereus de Pujol. Amb tot això, el partit d’Orriols no sembla conscient de la dificultat de traslladar la Catalunya de Ripoll a Barcelona sense folkloritzar-la d’una manera perillosa . A Barcelona, jo hi he vist gent d’esquerra perdent l’oremus per unes entrades de Port Aventura, o nacionalistes de pedra picada dominats absurdament per una mitja trempera. Barcelona té més capes que una ceba i la catalanitat es perd o sobreviu —i s’eixampla, com en el meu cas— a través de laberints i disfresses increïbles. Tantes derrotes militars, tantes cremes de convents i tantes bombes, han deixat una boira de confusió espessa , i el més fàcil és repetir errors i les dinàmiques de sempre. Si Aliança es precipita a Barcelona, a Orriols li pot passar amb la defensa d’Occident el que els va passar a Gaudí i a Verdaguer amb la defensa del catolicism e. Amb la força mal domesticada de la capital, sense voler matarà el mite amb el dogma. És el que els va acabar passant als dos artistes, que també es van trasplantar de pressa a la capital. Feia dècades que Barcelona no estava en disposició de connectar amb el seu passat anterior a la constitució de l’Estat espanyol, orientat cap a la llum d’Itàlia, i el sol del gran migdia. Però les elits de Barcelona, igual que les de Madrid, no han trencat amb el franquisme. Barcelona encara és una ciutat ocupada, i ara l’ocupació es nota a tot Catalunya: per això ha sigut possible un fenomen com el d’Orriols . Les diferències entre Catalunya i la seva capital s’han escurçat, però allò que al país és una cosa més o menys nova, a Barcelona fa segles que dura . El fet que, en plenes festes de Nadal, Aliança hagi hagut de sortir a desmentir dos possibles candidats a ser alcaldables ja dona una idea de la pressió que caurà sobre Orriols a mesura que s’acosti a Barcelona . El país s’ha d’infiltrar a la capital amb molt de compte , sense facilitar les coses a l’oportunisme. El rei i les elits de Barcelona necessiten treure Sánchez de la Moncloa per estabilitzar l’Estat, i l’entrada d’Aliança a la capital de Catalunya és una peça clau. El partit d’Orriols sentirà cants de sirena que li prometran l’hegemonia en el camp nacionalista, a canvi de bastarditzar-se i de legitimar les institucions vigents . La restitució de l’Estat català pot voler dir moltes coses, com l’estat propi d’Artur Mas, o com el “fer república” d’Oriol Junqueras. El que comptarà és si amb la irrupció d’Orriols a Barcelona les jerarquies del poder canvien o no canvien , si es trenca o no amb el franquisme i amb el sistema d’interessos castellans. Tota la resta seran gesticulacions. Perquè si aquesta operació es fa malament, no només es perdrà una oportunitat política: el país pot arribar tard al repartiment de cromos del nou ordre mundial que es va covant.