La crisi viscuda aquests dies al voltant de la situació d’un grup d’immigrants a Badalona és només la petita punta de l’iceberg de què passa quan no hi ha cap control sobre els fluxos migratoris, quan es deixa entrar tothom de manera absolutament desordenada , quan no hi ha cap mena de distinció entre la immigració legal i la il·legal. Aquesta és la realitat d’avui a Espanya, i Catalunya en pateix doblement les conseqüències perquè és l’autonomia que més migrants irregulars rep i perquè no té competències per fer-hi res . Un cas que, més enllà de l’escenificació del partidisme amb què l’han tractat l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, del PP, i el president de la Generalitat, Salvador Illa, del PSC, i amb els Comuns de Josep Maria Asens ficant-hi cullerada, és la constatació que no fer front al fenomen migratori esdevé cada cop un problema més greu . En aquest escenari convuls, que hauria de ser motiu de reflexió profunda i no un episodi més de politiqueria, les forces anomenades d’esquerra, que han demonitzat el debat sobre la immigració amb l’excusa que entrar en aquest terreny és fer-li el joc a l’extrema dreta i comprar-li el marc discursiu [vegeu Els catalans (no) són d’extrema dreta d’ ElNacional.cat del 14-10-2025], farien bé de rellegir què han dit i què han fet sobre la qüestió dirigents —ells sí d’esquerres— que els han precedit en el temps . En lloc de rebutjar parlar d’un assumpte que preocupa la gent, i cada vegada més, i de permetre que el seu silenci l’ocupin sense cap resistència els adversaris i, de manera molt especial, les forces antiimmigració, estaria bé que prenguessin nota de quin era el capteniment de membres il·lustres d’aquest sector quan la divisió ideològica entre dreta i esquerra encara tenia políticament un mínim de sentit. A Catalunya és, per exemple, el cas de Pasqual Maragall, militant destacat durant molts anys del PSC, que no tenia cap recança a parlar obertament, quan calia, d’immigració i dels reptes que genera a la societat . Especialment significativa en aquesta direcció és la intervenció que el desembre del 2003 va fer al Parlament en el debat d’investidura com a president de la Generalitat, en resposta a Joan Saura, aleshores màxim dirigent d’ICV, i en referència a l’anomenat pla de barris que el seu govern posaria en marxa. L’exalcalde de Barcelona, quan no tenia un discurs escrit, acostumava sovint a deixar frases penjades i a lligar-les de manera poc ortodoxa i també, segons com, a divagar, però, així i tot, el missatge central del seu relat s’entenia . En la transcripció literal d’aquella exposició que es reprodueix a continuació, cal, doncs, tenir ben presents totes aquestes consideracions. “S’ha parlat molt en aquesta campanya, i abans de la campanya [la campanya electoral de les eleccions catalanes del 16 de novembre del 2003], i se’n seguirà parlant, dels problemes que crea  la immigració . I s’ha parlat molt de quines són les polítiques que haurien de solucionar el tema de la immigració, i de controls de la immigració, i de principis, i de drets..., i que aquest és un país que s’ha de defensar i que ha de tenir la mà oberta, però al mateix temps exigir d’aquells que venen una colla de coses . Tot això està molt bé i em sembla que en el terreny de la discussió dels valors és perfectament legítim. Però tots aquests problemes no tenen solució si no és en el camp real de la vida real dels barris reals dels carrers reals i dels pobles on aquesta química entre els immigrants i els estadants es produeix”. “Ja podem anar cantant excel·lències d’una cosa o d’una altra, ja podem ser contra o a favor, ja podem tirar diners als problemes, com diuen els americans. Si no estem en condicions de fer que els barris on tot això succeeix amb un dramatisme que d’altres no coneixen (...). Altres barris, per descomptat, no tenen aquest tipus de problemàtica i quan pensen sobre allò pensen més en termes de valors que de realitats. Si no podem fer un esforç extraordinàriament important (...) en els trenta, quaranta barris de Catalunya on això es converteix en discriminació, on això es converteix no només en discriminació dels que arriben, no, perquè finalment si arriben molts seran els estadants els que marxaran i els que acabaran discriminats seran els antics estadants que són tan pobres que no poden fugir. O perquè són persones que tenen algun tipus de lligams especials o perquè no tenen la força ni per marxar”. Queda clar que el 127è president de la Generalitat no defugia en absolut el debat sobre la immigració “Doncs en aquests barris nosaltres hi pensem dedicar el gros dels nostres esforços, perquè sabem que és aquí, és en les escoles d’aquests barris, és en els carrers i en els bars i en els centres socials d’aquests barris on es juga el futur d’aquest país , on es juga el futur d’aquest país des del punt de vista de la seva capacitat o no d’integrar. Deixem-nos d’especulacions llibresques. A última hora, el que compta serà això (...). No és només un problema de vivenda . És un problema de que els barris es mantinguin, perquè moltes vegades la vivenda es degrada perquè el barri s’ha començat a degradar primer. Perquè en aquelles escales n’hi ha uns quants de nous i el valor dels pisos ha començat a caure, i aleshores la gent vol vendre i es troba en situacions en les quals algú m’ha dit ‘vaig voler vendre perquè hi havia dos immigrants que s’havien posat a l’escala i quan vaig anar a vendre pel preu que jo sabia que tenia el meu pis em van dir ‘ja val menys’. Per què? I diu, perquè en té dos a l’escala’. De manera que aquests processos són d’una rapidesa espectacular, desgraciadament espectacular, i s’ha d’estar, abans de que es produeixin o en el moment en que es comencen a produir , amb tots els instruments preparats per fer-ho”. Queda clar que el 127è president de la Generalitat no defugia en absolut el debat sobre la immigració . Al contrari, proposava afrontar-lo de cara. Això era a finals del 2003 , fa vint-i-dos anys, quan Catalunya tenia uns 6.900.000 habitants . Havia superat la xifra del mític eslògan pujolista ‘som 6 milions’ i estava a punt d’arribar als 7 milions. Pasqual Maragall, primer com a alcalde de Barcelona (1982-1997) i després com a president de Catalunya (2003-2006), va tenir sempre el geni i la intuïció d’ identificar les situacions potencialment problemàtiques abans que esdevinguessin irreversibles . En el cas de la immigració, va fer el mateix, va fer una diagnosi correcta del panorama que s’apropava i va assenyalar com calia començar a actuar. La pega és que no es va fer llavors ni es va fer després ni s’ha fet ara el que ell va dir que s’havia de fer —compte, que aquests esquerranosos d’ara no tinguessin la barra de titllar-lo també a ell de xenòfob i de racista, com fan amb tots els que no combreguen amb les seves rodes de molí— i la conseqüència és que el maldecap, corregit i augmentat, està servit. Vint-i-dos anys després, el país ha superat els 8 milions d’habitants i la Catalunya dels 10 milions que plantegen alguns , basada en un creixement de la immigració totalment descontrolat —que és com ja s’ha produït aquests últims temps—, és del tot inassumible . El que de manera visionària Pasqual Maragall va pronosticar que passaria, malauradament s’ha acabat complint , perquè no s’ha procedit com ell preveia que s’havia de fer. Vint-i-dos anys enrere, l’esquerra parlava d’immigració, quan encara s’era a temps de resoldre els primers entrebancs que apareixien per evitar que un fenomen llavors incipient es convertís, com en diu ell mateix, en un problema. Però la dimissió de responsabilitats de l’esquerra ho ha fet impossible i ha conduït la situació —potser de manera irreversible?— fins aquí. I Badalona n’és tan sols una petita mostra.