Clou l’any amb la mort de Brigitte Bardot, i amb la defunció de BB, passa a millor vida definitivament la Nouvelle Vague, un moviment cinematogràfic que no només va simbolitzar una manera d’entendre el llenguatge cinematogràfic, sinó també de comprendre la vida. Sense el rock i la Nouvelle Vague, matar simbòlicament el pare no hauria sigut tan fàcil, i la musa de tot aquell corrent de cineastes criats sota els paradigmes de la revista Cahiers du cinéma i del seu fundador, André Bazin, va ser Brigitte Bardot, una icona sexual que ha sobreviscut al pas del temps i al propi envelliment d’una actriu que ha mort als 91 anys . A BB sempre se la recordarà jove, com succeeix amb tots els mites cinematogràfics, encara que pereixin vells i arrugats com una pansa. I de la Bardot, com se la coneixia popularment, se’n faran mil i un programes de l’estil Il·lustres execrables , perquè la persona no estava a l'altura del mite, tot i haver abandonat els homes mascles per l’atenció cap als animals —així ho va declarar—, una postura lloable que va emmerdar amb una ideologia política lepenista i racista. La dona que va crear Déu va deixar el cinema quan encara no havia complert els quaranta anys, però va continuar ocupant portades per una xenofòbia mai dissimulada . I amb això també va ser una avançada al seu temps. La dona moderna per antonomàsia va ser ideològicament una avançada, l’avant-garde de l’extrema dreta que està a punt de fer-se amb les regnes de França i d’Europa. Malgrat les seves indecències ideològiques, em declaro un boig de la Bardot, l’actriu de Et Dieu... créa la femme , Les grandes manoeuvres , La verité , Vie privée , Le Mepris , Viva Maria o Masculin féminin . Un boig crescut sexualment en l’emmirallament d’una actriu justeta en recursos tècnics i que desafinava quan cantava cançons mítiques com La madrague , però que et deixava hipnotitzat per aquell no se sap què que tenen les estrelles convertides en símbols d’un temps. La mort de la Bardot m’ha deixat orfe, talment com la mort de Delon, un altre execrable. Amb els mites cinematogràfics passa el mateix que amb els escriptors convertits en patums. Si a aquests, en general, val més llegir-los que conèixer-los, els mites del cinema val més mantenir-los en els paradisos de la ficció que convertir-los en companys de la quotidianitat . Així doncs, li desitjo a BB una curta estada al Purgatori i una feliç vida al Cel, ja que l’eternitat la té assegurada. García Albiol és un polític amb ànim de porter de discoteca populista, que, estranyament, és d’una modernitat retrograda que produeix calfreds En aquest final d’any, alguns personatges han volgut tenir un paper preponderant al pessebre nadalenc. Un d’ells, García Albiol, ha demostrat que és un ocupa de la democràcia. Fa uns anys, quan jo escrivia a El Mundo Cataluña , vaig dir d’ell que la seva intel·ligència política era com una truita espanyola sense ceba i servida amb la patata crua, i em vaig equivocar. És l’emocional la que té la patata crua i no porta ceba. García Albiol no és BB, i més enllà d’alguns veïns de Badalona, mai aconseguirà la categoria de mite. Però García Albiol també va ser un avançat ideològicament si recordem el lema de campanya amb el qual va guanyar l’alcaldia, Netegem Badalona , aparegut en èpoques en què el wokisme semblava que seria el pa nostre de cada dia. El wokisme i l’albiolisme s’assemblen en la seva passió per la censura, però García Albiol és un polític amb ànim de porter de discoteca populista, que, estranyament, és d’una modernitat retrograda que produeix calfreds . L’altre dia, escoltant alguns veïns albiolistes que demanaven, abraonats, cremar l’alberg on malvivien els immigrants sense sostre, vaig pensar en les pel·lícules El 47 i La casa en flames , i en la intolerància que solen mostrar els penúltims amb els últims a arribar, i que d’aquí a uns anys, els que varen protagonitzar el trist episodi badaloní volent-se convertir en incendiaris, apareixeran en una pel·lícula de Barrena amb guió d’Eduard Sola, en la qual, miraculosament, tots parlaran català. La reivindicació del nou xarneguisme té aquestes coses. Xarneguisme envers catalanisme, s’entén. Seguint la Falgueras, ara soc a Sicília allotjat a La Gelsomina, una bodega situada als peus de l’Etna, un volcà actiu de 3.357 metres d'altitud —el més alt de la placa eurasiàtica— que avui, coronat de neu, fumeja; una circumstància que faria panteixar de plaer a tots aquests incendiaris badalonins. De tots els territoris italians, Sicília és l’únic que es regeix per un Estatut especial que li atorga una àmplia autonomia política, administrativa i financera. I sento haver de fer de turista per tornar a Barcelona una mica descansat del populisme d’homes del sac com Albiol. A Sicília, a Itàlia, també hi ha populistes, però ja s’ho fotran. I sento, també, haver arribat a aquesta terra amb una idea preconcebuda d’un territori castigat pels prejudicis imposats pel cinema. I sento no viure-hi prou temps per gaudir de les coses que a ells els fan sentir ferventment sicilians. No puc demanar miracles si, com a barceloní, fa temps que em sento un apàtrida a la meva pròpia ciutat, un apàtrida al meu país, un apàtrida al meu continent per culpa dels polítics incendiaris , dels votants incendiaris, de lemes incendiaris com a por ellos i, darrerament, haced lo que podáis, pero haced . A la Rai 2 estan transmetent una pel·lícula de Brigitte Bardot anomenada Les Petróleuses a manera d’homenatge. I amb totes les seves tendenciositats polítiques, tan xenòfobament francesa, BB, el mite, simbolitzava una Europa que liderava l’intel·lecte del món i que ja no existeix, sepultada, la seva modernitat, per una modernitat de tipus albiolista. Quan BB passejava el seu mite profundament europeu, els espanyolets volíem entrar a Europa sense càstigs xenòfobs . “Àfrica comença als Pirineus”, deien despectivament de nosaltres en temps analògics. Un cop els espanyols vàrem pernoctar definitivament al club dels rics d’Europa, ens vàrem comportar com els penúltims a arribar votant Aznar, Ayuso, Albiol, alguns barons socialistes i tota una corrua de polítics nou-rics de cosmopolitisme però amb cervell de Torquemada disposats a cremar tot allò que fa perillar els valors caritatius del cristianisme.