He reflexionat sovint sobre una frase d’Albert Camus referida a aquesta qüestió dels límits. En un debat sobre el futur de la civilització europea organitzat a Atenes l’any 1955 per la Unió Cultural Grecofrancesa, afirmava: “Arribarem per exemple a aquesta concepció a la qual ha arribat de tota manera un cert nombre d’intel·ligències europees, a saber, que la llibertat té un límit, que la justícia també té un límit, que el límit de la llibertat es troba en la justícia , és a dir, en l’existència de l’altre i en el reconeixement de l’altre, i que el límit de la justícia es troba en la llibertat , és a dir, el dret de la persona d'existir tal com és en el si d’una col·lectivitat”. Trobo que és suggeridor aquest tema dels límits. La llibertat sense límits, només els tirans la poden exercir... I en una resposta posterior, en el mateix debat que he esmentat al paràgraf anterior, Camus va aclarir encara més la qüestió dels límits, segons el seu parer: “La llibertat sense límits és el contrari de la llibertat. La llibertat sense límits, només els tirans la poden exercir... Una llibertat que només comportés drets no seria una llibertat, seria una omnipotència, seria una tirania. Una llibertat que comporti tant drets com deures és una llibertat que té contingut i que es pot viure”. Setanta anys després, aquestes paraules continuen sent completament vigents, i tornem a estar confrontats, en la pràctica política i en la vida social, a aquest debat sobre si la llibertat i la justícia han de tenir límits. Això dependrà, en bona manera, de la concepció que cadascú tingui de l’organització social i de l’equilibri inestable entre drets i deures, i dic inestable perquè avui en dia el fil de la balança està molt més ancorat cap a la demanda dels drets que no pas cap al reconeixement dels deures . Un fals concepte de la llibertat, entesa com a llibertat individual, voldria que no s’establissin límits a l’exercici d’aquesta llibertat. Però aquesta manera expansiva d’entendre-la xoca directament amb els valors de la virtut cívica, és a dir, del respecte dels ciutadans envers el bé comú, envers la comunitat on hom viu. Aquesta confrontació, per la seva banda, faria inviable la regulació de la vida en societat i dificultaria l’exercici del principi democràtic de viure junts. Una llibertat individual il·limitada destruiria qualsevol terreny de joc cívic i seria causa de molts litigis amb relació al suposat respecte de la llibertat il·limitada que volgués exercir un determinat ciutadà. En paraules de Josep Ramoneda, “ la clau del desconcert en què ens trobem immersos està en la ruptura de la noció de límits. Que no tot és possible, ara i aquí, és un principi moral mínim que quan es trenca permet l’obertura automàtica de les comportes cap al nihilisme i acaba manifestant-se en la seva forma política real, que no és altra que l’autoritarisme. Estem veient en viu i en directe, i de forma accelerada i en societats que no ens ho imaginàvem, com es va esquerdant aquest principi moral, i les conseqüències polítiques que se’n deriven”. I molt em temo que només estem al començament d’aquesta involució . Claudio Magris, per la seva part, ens advertia a inicis d’aquest mil·lenni pel qual transitem que “moltes coses dependran de com resolgui la nostra civilització aquest dilema: combatre el nihilisme o portar-lo fins a les seves darreres conseqüències ”. I també molt em temo que estem confirmant la hipòtesi nihilista. Perquè finalment la gran pregunta que cal formular-se és: seguirem pel camí que condueix, de forma inexorable, al totalitarisme de la indiferència i a una espècie de societat sense ànima, o sabrem aprofitar l’oportunitat de combatre el nihilisme i de tornar a emprendre el camí dels límits, del reconeixement de l’individu i del respecte a l’altre? Creure que no hi ha límits a la nostra llibertat és temptador, però fals, tot i que sigui predicat amb vehemència pels extrems de l’arc polític. La llibertat sense límits ens du a una nova selva en què, altre cop, tindran les de guanyar els més poderosos, els més preparats, els més forts. És justament per tal de preservar els drets de tothom que cal que la noció de límits s’associï amb la noció de llibertat. Perquè si la llibertat de cadascú és il·limitada xocarà necessàriament amb la del seu veí, i el combat de legitimitats il·liberals el guanyarà qui tingui més força, sense que hi tinguin res a veure ni la voluntat de viure junts, ni l’aspiració a la justícia, ni el concepte del bé comú. Són temps de triar, la meva elecció va per l’establiment de límits, uns límits debatuts i consensuats que permetin un exercici de la llibertat i de la justícia fluid i compatible.