Aquest 2026 faltaran ja només deu anys perquè es compleixi un segle de l’esclat de la guerra civil espanyola, la clau de volta, el fet crucial, l’eix al voltant del qual ha orbitat i encara orbita l’Espanya moderna. És a dir, l’Espanya que va anar naixent tot al llarg del segle XIX amb la fundació de l’estat-nació tal i com el coneixem avui i que avui encara dura. Durant els noranta anys transcorreguts des del cop d’estat dels sublevats falangistes i nacionalcatòlics s’han publicat desenes de milers de llibres i estudis sobre la guerra civil, però així i tot encara són majoria actualment els que tenen una idea esbiaixada i simplista d’aquell conflicte. Són molts, vull dir, els que encara són incapaços d’entendre que va ser un conflicte fet de diversos conflictes mesclats: el conflicte de classe, el nacional, el que confrontava religió i laïcisme i el conflicte entre el que podríem denominar la democràcia pluralista i el totalitarisme antipluralista, que inclouria tant el franquisme espanyolista, el feixisme italià i el nazisme com el comunisme soviètic. Per descomptat, aquests conflictes no estaven netament superposats ni mecànicament alineats, sinó que sovint es mesclaven i es distorsionaven o es matisaven els uns als altres. Que la guerra civil també va ser un conflicte nacional és el que explica, per exemple, que el PNB i UDC –dos partits de dreta d’ordre i religiosos, però també nacionalistes bascos i catalans– es posicionassin a favor del legítim govern republicà. També és el que explica, en part, que Joan Comorera, líder del PSUC, partidari d’un partit comunista català independent del PCE, fos defenestrat per Carrillo i Ibárruri. I que molts militants de la FAI tenguessin actituds castellanistes pròpies de la Falange. I, naturalment, també és el que explica les contradiccions de personatges il·lustres del catalanisme com Josep Pla o el mallorquí Joan Estelrich, que, com a homes conservadors o liberals d’ordre, sentien terror davant d’una possible revolució comunista o anarquista però, com a catalanistes, no es podien sentir mai còmodes amb el franquisme castellanista. No estic negant que la guerra civil va incloure també la pugna entre feixistes i antifeixistes. Dic que afirmar que només va ser això és una simplificació pel·liculera, que mata matisos, desactiva incomoditats, tapa contradiccions, fa impossible entendre res i perpetua hegemonies i jerarquies diguem-ne nacionals. Exactament igual que ara.