Joaquín Sabina ha escrit centenars de cançons, ha omplert estadis i ha marcat diverses generacions, però quan li pregunten pel seu tema preferit dels seus, no dubta ni un segon. Sempre assenyala la mateixa. No és la més corejada, ni la més radiada, ni tan sols la més fàcil d'entendre. I és aquí on comença la paradoxa que tant el diverteix i també l'incomoda una mica. I és que ‘De purísima y oro’ és, per a Sabina , una obra gairebé perfecta. Una cançó plena de referències, imatges i paraules que remeten a una altra època. Tan llunyana, que el propi autor reconeix que té un problema seriós: no pot cantar-la en qualsevol lloc . Hi ha països, i fins i tot generacions senceres, que no connecten amb ella perquè no tenen aquesta memòria taurina, cultural i sentimental dels anys 40. Una cançó que no viatja igual que les altres La realitat és que ‘De purísima y oro’ no és una cançó universal en el sentit clàssic. No parla d'amors simples ni de ruptures recognoscibles en qualsevol idioma. Parla d'un món concret, d'una estètica molt marcada i d'un temps que ja no existeix. I Sabina ho sap. Per això admet, amb un somriure tort, que fora de certs contextos la cançó perd força. Joaquín Sabina Però també té clar que aquí rau el seu valor. Perquè quan un artista escriu no només pensa a emocionar el públic anònim, sinó també a tocar els seus. Als que saben llegir entre línies. Als que entenen cada gest sense necessitat d'explicacions El dia que Serrat va trencar a plorar I aquí apareix Joan Manuel Serrat . Sabina ha explicat més d'una vegada que va veure plorar amb aquesta cançó dues persones que, segons ell, no ploren mai. Un va ser Javier Krahe . L'altre, Serrat . Dos gegants de la lletra, dos referents absoluts de la cançó en espanyol, amb una cuirassa emocional aparentment indestructible. Que Serrat plorés escoltant ‘De purísima y oro’ no és un detall menor. Per a Sabina , aquest moment justifica tota la cançó. Tant se val que no funcioni a tots els països, tant se val que no sigui radiable ni exportable. Si va aconseguir emocionar algú com Serrat, l'objectiu estava més que complert. Així doncs, potser ‘De purísima y oro’ tingui un gran defecte, com diu Sabina , però també posseeix una virtut a l'abast de molt poques cançons: fer plorar els qui han ensenyat a plorar a mig món. I això, defectuós o no, val moltíssim.