La frase de Pitàgores “Eduqueu els nens, i no caldrà castigar els homes” travessa els segles amb una lucidesa que incomoda. No perquè sigui difícil d'entendre, sinó precisament perquè és massa clara. En poques paraules, el filòsof assenyala una veritat que moltes societats prefereixen ignorar: el càstig és gairebé sempre el símptoma d'un fracàs previ, i aquest fracàs sol tenir nom i cognoms: una educació deficient o inexistent. Educar no significa simplement transmetre coneixements o omplir caps de dades. Educar és formar persones. És ensenyar a conviure, a respectar límits, a comprendre que els actes tenen conseqüències i que l'altre existeix. Quan aquesta tasca es descuida en la infància, el problema no desapareix: només s'ajorna. I reapareix més tard, quan ja no parlem de nens, sinó d'adults als quals intentem corregir a cop de norma, multa o càstig. Pitàgores Pitàgores entenia que el caràcter es construeix des de la infància. Un nen que aprèn a gestionar la frustració no necessitarà imposar la seva força sobre els altres. Un nen que creix en un entorn on se li ensenya el valor del respecte difícilment necessitarà ser reprimit constantment en l'edat adulta. L'educació actua des de dins; el càstig, en canvi, només pot fer-ho des de fora, i gairebé sempre arriba tard. Cal educar des de nens perquè els adults siguin bones persones Les societats que confien exclusivament en el càstig solen ser les mateixes que han fallat en educar. Presons plenes, lleis cada cop més dures, sistemes de vigilància constants: tot això no parla d'ordre, sinó de manca. Quan una comunitat necessita controlar permanentment els seus membres, és perquè no ha aconseguit que interioritzin normes bàsiques de convivència. El càstig es converteix aleshores en un pegat, no en una solució Educar bé és un procés lent, pacient i poc espectacular. No genera titulars immediats ni resultats ràpids. Requereix inversió, temps i coherència. Castigar, en canvi, és visible, immediat i tranquil·litzador: dóna la sensació que s'està fent alguna cosa. Però aquesta sensació és enganyosa. El càstig pot frenar una conducta puntual, però rarament transforma la persona que la comet La frase de Pitàgores també conté una advertència ètica. Castigar adults sense haver educat abans els infants és, en cert mode, una forma d'injustícia . És exigir responsabilitat a qui no va ser preparat per exercir-la plenament. No es tracta de justificar errors, sinó de comprendre'n l'origen. Més de dos mil anys després, seguim enfrontant el mateix dilema. Apostar per l'educació és apostar pel llarg termini, per la prevenció i per la confiança en l'ésser humà. Apostar només pel càstig és resignar-se a apagar incendis sense preguntar-se per què es repeteixen. Pitàgores no parlava només de nens i homes; parlava de futur. I el seu missatge continua sent incòmodament actual: si volem menys càstigs, necessitem més educació. No després, no com a complement, sinó des del principi.