Els amics travessam els carrers del casc antic de Palma a la recerca del temps perdut. Vana cabòria. «La societat s’està postsecularitzant», diu n’Ernest «i sorgeixen formes híbrides d’espiritualitat, noves maneres de relacionar-se amb el creure. Un nou paisatge que es cataloga amb el nom de postreligió». «És cert», diu n’Apol·lònia, «fins i tot la mateixa Rosalía, en la promoció del seu disc Lux en parla, referint-se a una espiritualitat fora del dogma, més terrenal i lliure». Ens sorprèn com a nova experta en Rosalía: «Una de les inspiracions de Lux és la filòsofa Simone Weil, qui va escriure: «La fe no és l’adhesió a un credo, sinó un acte d’atenció total cap a la realitat». «Me preocupa», afegeix un servidor, «que molts agnòstics adquireixin creences heterodoxes: la meditació zen, les teràpies holístiques, el transhumanisme digital, el sufisme, el neopaganisme... i cada un es munta la seva pròpia semàntica sobre el que considera sagrat». «Tanmateix, Climent, ja sabem que tu ets un descregut», m’enfloca n’Albert, «però vuit de cada deu persones continuen combregant amb alguna fe religiosa. Encara que la majoria no és practicant ni va mai a la seva església, sinagoga o mesquita. L’espiritualitat laica és el que més creix. ¿Deu ser part nostra, la naturalesa espiritual, que durant molts de segles ha estat segrestada per la religió?» En Mateu posa un punt d’objectivitat: «Això el que està propiciant són actituds alternatives i pràctiques prêt à porter: la meditació, el dejuni, el budisme, el ioga, la càbala, el sufisme, el zen, els bols tibetans, el vegetarianisme, la respiració conscient, el mindfulness…» Na Gemma, que és la més llegida de tots: «El paradigma de l’espiritualitat sense religió ja va ser tractat per Borja Vilaseca en el llibre Espiritualitat per a escèptics, on argumentava que hi ha una idea que pren força, ‘la filosofia perenne’, un conjunt de principis sobre el propòsit de la nostra existència que comparteixen tots els místics i que pot resumir-se en l’aforisme ‘coneix-te a tu mateix i coneixeràs l’univers’». «El que em fa gràcia és que ara retorni Weil», afegesc jo. «Sempre me va parèixer un poc beata!». «Climent, ves en compte». És en Jordi qui parla: «Perquè Albert Camus la va definir com l’’únic esperit lliure del nostre temps, d’una gran intel·ligència i honestedat’ i veuràs tu, el filòsof de moda Byung-Chul Han, considera a Weil «la figura intel·lectual més brillant del segle XX». «Quina exageració!», dic. «Idò en el llibre que ha publicat ara Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil, estableix un diàleg en profunditat». «Això és una boutade!», afirm; «Acabarem creguent que no és Déu qui ha mort, sinó que el mort és l’ésser humà al qual Déu es revelava. ¿Simone Weil i Byung-Chul Han donarien per bona la definició de Déu de José Saramago: «Déu és el gran silenci de l’univers i l’ésser humà el crit que dona sentit a aquest silenci?».