El Concert d’Any Nou del 2026 va deixar una imatge per al nostre imaginari. El descarat director canadenc Yannick Nézet-Séguin va decidir començar la Marxa Radetzky des de la platea, trencant d’un sol gest dècades de coreografia immutable. No va ser només una anècdota simpàtica ni un caprici escènic: va ser un missatge. En el ritual potser més conservador del calendari cultural europeu, algú es va atrevir a dir que la tradició també es pot moure. L’efecte va ser immediat: un impacte mediàtic global i una sensació compartida d’estar veient una cosa que no estava prevista. Havíem acceptat des de sempre que aquest concert és intocable, gairebé litúrgic, condemnat a repetir-se com una cerimònia d’autocomplaença europea. I malgrat la direcció moderna del director canadenc, la música no va perdre solemnitat, l’orquestra no es va ressentir, el món no es va aturar. Nézet-Séguin va dirigir amb una energia gairebé física, suant, respirant amb els músics, allunyant-se de la imatge distant i cerimonial que sol dominar el podi vienès. Fins i tot la seva vestimenta, més moderna, sense corbata i amb ornaments més propis de l’oest americà que d’una tradicional sala de concerts, semblava remarcar la idea que el respecte a la tradició no exigeix immobilitat, i que la música clàssica no és una vitrina, sinó un acte viu. Seguir leyendo... .