Tal dia com avui de l’any 1977, fa 49 anys, el Consell de Ministres del govern espanyol, presidit per Adolfo Suárez, aprovava la Llei 17/1977 que, a partir d’aquell moment, permetria inscriure els nens i nenes amb el seu nom en qualsevol de les llengües cooficials de l’Estat espanyol (català, basc o gallec). A partir d’aquell moment, els pares que inscrivien el seu fill al Registre Civil, el podien anomenar –per exemple– Jordi, Marc, Benet o Roger; en lloc de les formes castellanes i obligades fins llavors de Jorge, Marcos, Benito o Rogelio . L’obligació d’inscriure el nadó en la forma castellana del seu nom datava de 1717, amb el Decret de Nova Planta , aplicat “ por justo derecho de conquista ” després de l’ocupació borbònica francocastellana de Catalunya. Però no s’aplicaria més enllà de la documentació emesa per l’administració civil, militar o judicial, perquè els registres de bateigs –equivalents a registres de naixement– continuarien a càrrec de l’Església fins ben entrat el segle XIX i la majoria dels Llibres Parroquials (bateigs, casaments, funerals, compliments pasquals) es redactarien sempre en català. Però a partir de 1860, amb els governs liberals dels generals O'Donnell i Narváez, es va impulsar la creació dels Registres Civils , seguint el model francès implantat durant la Revolució (segle XVIII). Entre 1860 i 1865, tots els ajuntaments de l’Estat espanyol van ser obligats a crear un registre civil que rellevaria les funcions que, fins llavors i des del Concili de Trento (segle XVI), havia portat a terme l’Església . Aquests registres van ser posats a càrrec de funcionaris de l’administració de l’Estat, amb l’obligació de redactar tota la documentació, exclusivament, en castellà. A partir d’aquell moment, i durant cent disset anys, els nens i nenes nascuts a Catalunya, al País Valencià o a les Mallorques van ser inscrits, obligatòriament, amb la forma castellana del seu nom. Tot i que, en la seva vida quotidiana, sempre van ser anomenats amb la forma catalana i autèntica del seu nom . En el decurs d’aquella onada castellanitzadora, s’arribaria a l’extrem que, a la Franja d’Aragó, els funcionaris dels Registres Civils ocupaven la seva plaça amb la missió encomanda de castellanitzar els cognoms. La Llei 17/1977 va trobar la resistència de certs funcionaris dels Registres Civils en municipis dels Països Catalans. Aquests funcionaris, per raons d’ideologia personal, es negaven a inscriure els nadons en la llengua dels progenitors i del país i només emetien el certificat de naixement –indispensable per a multitud de tràmits– si els pares de la criatura acceptaven la inscripció en castellà . Fins ben entrada la dècada de 1980, va sovintejar les queixes de pares que eren obligats a inscriure el seu fill o la seva filla en castellà.