La sola idea que un país de l’OTAN pugui atacar-ne un altre trenca un dels grans tabús de la seguretat internacional contemporània. Però el debat ja no és teòric. El renovat interès dels Estats Units per Groenlàndia , territori sota sobirania danesa, ha situat l’ Aliança Atlàntica davant d’un escenari fins ara inimaginable : què passa si l’amenaça no ve de Rússia, sinó del seu membre més poderós? L’ article 5 del Tractat de l’OTAN , pedra angular de la defensa col·lectiva, estableix que un atac contra un aliat és un atac contra tots . El text, però, no preveu explícitament què succeeix si l’agressor és un altre membre de l’organització. Una llacuna jurídica que, durant 76 anys, semblava irrellevant. Ja no ho és. “Si els Estats Units decideixen atacar un altre país de l’OTAN, tot s’atura”, advertia aquesta setmana la primera ministra danesa, Mette Frederiksen. El primer ministre de Groenlàndia, Jens-Frederik Nielsen, durant una roda de premsa a Nuuk, enmig de la creixent tensió geopolítica sobre l’illa / EFE El llenguatge alarmista de Trump La preocupació no neix del no-res. Durant la campanya electoral del 2024, Donald Trump va qüestionar obertament el compromís nord-americà amb la defensa dels aliats que no compleixin els objectius de despesa militar. Posteriorment, el seu secretari de Defensa, Pete Hegseth, va remarcar que Europa ja no era la prioritat estratègica de Washington. El missatge va sacsejar capitals europees, tot i que el recent cim de l’OTAN va intentar rebaixar tensions amb un acord per augmentar la despesa en defensa fins al 3,5% del PIB l’any 2035. Però sota la superfície, la fractura persisteix. “S’ha optat per afalagar Trump, però no està clar que sigui una estratègia sostenible”, alerta Marion Messmer, analista de Chatham House, al The Guardian . Les pressions dels EUA sobre Ucraïna perquè accepti concessions territorials a Rússia i el llenguatge alarmista de l’estratègia de seguretat nacional nord-americana —que parla fins i tot de “l’esborrament civilitzacional” d’Europa— han erosionat la confiança mútua. Donald Trump, president dels EUA / EFE Què passa amb Groenlàndia? En aquest context, Groenlàndia s’ha convertit en un símbol. L’assessor de Trump , Stephen Miller, ha deixat clar que, en un hipotètic conflicte, la força prevaldria sobre els tractats . Ningú espera realment que els altres aliats defensin militarment Dinamarca davant dels EUA. No només per manca de voluntat política, sinó per una asimetria de poder aclaparadora: 1,3 milions de soldats nord-americans davant dels poc més de 13.000 de Dinamarca, i una despesa militar dels EUA que supera la de la resta d’aliats junts. L’OTAN tampoc disposa de mecanismes clars per expulsar un membre. El resultat seria una Aliança formalment intacta, però políticament buida, amb la seva credibilitat greument danyada. El gran beneficiari, com tantes vegades, seria Moscou. Més enllà de si Groenlàndia canviarà mai de mans, el mal ja està fet. En un moment en què l’amenaça russa continua ben present, Europa rep un missatge incòmode, però clar: confiar cegament en les garanties de seguretat nord-americanes potser ja no és una opció. L’impensable ja no ho és tant. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!