Tal dia com avui de l’any 1938, fa 88 anys, a Barcelona, sortia al carrer la darrera edició del diari La Veu de Catalunya , fundat per Enric Prat de la Riba a finals del 1898. Durant els seus 38 anys d’existència —des de la seva primera publicació, l’1 de gener del 1899, fins a la darrera, el 8 de gener del 1938—, va sortir cada dia en dues edicions (matí i tarda). Va ser el portaveu ideològic i polític de la Lliga Regionalista , el partit polític hegemònic a Catalunya durant bona part del primer quart del segle XX (1907-1923) i el que va governar la Mancomunitat durant els anys de l’existència d’aquest organisme (1914-1923). La Veu de Catalunya va tenir una línia editorial conservadora, autonomista i defensora de l'ús públic del català i de l’escola catalana . Des del punt de vista periodístic, va ser un diari modern, ordenat per seccions, amb corresponsals i col·laboradors al territori i amb un equip que combinava gent jove i els millors periodistes de l’època . La seva capçalera, dissenyada per l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Muntaner , mostrava una àliga quadribarrada. Durant la seva existència va ser, amb La Vanguardia i el Correo Catalán , un dels tres diaris més importants del país i el més llegit en llengua catalana . El 1905 va patir, juntament amb el setmanari satíric ¡Cu-cut! , l’assalt i el saqueig a mans d’un grup de 300 oficials de l’exèrcit espanyol, que van destruir totalment la redacció i les màquines de maquetació . Tot i això, la reacció de la societat catalana del moment va ser de suport, i des de pràcticament l’endemà mateix va continuar publicant. Però el 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, va ser usurpat pel sindicat anarquista CNT-FAI , que el va obligar a modificar la línia editorial. Després de la derrota dels anarquistes a la guerra urbana coneguda com els Fets de Maig del 1937, el diari s’esmorteiria fins a la seva desaparició.