Ens agrada explicar que a Antoni Gaudí i Cornet el van detenir la Diada del 1924 quan es dirigia a la parròquia de Sant Just i Pastor per negar-se a parlar en castellà a la policia . Ens agrada explicar-ho, em sembla, perquè és una anècdota documentada i difícilment potinejable pel nacionalisme banal espanyol. És prou il·lustrativa de qui era aquest arquitecte de Déu, i ens serveix per a fer-nos-el encara més nostre i protegir-lo del revisionisme històric i cultural castellanitzado r. També ens agrada explicar que, bo i que Gaudí no va concedir gaires entrevistes, l’any 1917 s’havia prestat a parlar amb el periodista Guillem Forteza a la revista quinzenal Vila-nova , i hi havia dit coses com ara “ha arribat l’hora de Catalunya de governar-se i d’administrar llur riquesa”, o referint-se a la manca de sentit plàstic dels castellans. Aquesta és una part del Gaudí que tenim documentat, però també sabem que als guanyadors de la guerra els importa poc la veritat i tot allò que no poden esborrar o afaiçonar a conveniència per jugar-s’ho a favor seu. El lamentable espectacle a Reus només n’és una mostra més. Una mostra d’un mal gust esfereïdor, però. El graponeig a Gaudí, com el graponeig a totes les coses que expliquen que els catalans només som veritablement originals quan som desacomplexadament catalans, no comença avui . No comença amb l’any Gaudí. Des d’una part de l’acadèmia i des de la traducció política i ideològica d’aquesta part de l’acadèmia, fa anys que es treballa perquè, al nostre imaginari, Gaudí acabi esdevenint poca cosa més que un llampat reaccionari, un amiguet de llefiscosa i menyspreable burgesia catalana que encarna la revolució artística i la contrarevolució política i social a la vegada, essent aquest l’únic vèrtex que el fa destacable. Que es pot explicar Gaudí reduint-lo al seu context, vaja. Calen totes aquestes tombarelles intel·lectuals per empènyer i fer hegemònica una lectura superficial, desnaturalitzada i caricaturitzada de Gaudí . Però aquestes tombarelles deixen la idea de Gaudí plana i buida i, per tant, a punt per a ser omplerta de tot allò que a la màquina de castellanització cultural li interessi. A tot això cal afegir-hi que la universalització —i infantilització— de la figura de Gaudí l’han modelat, sobre manera, els diners i el màrqueting més que la rigorositat acadèmica. I que, una vegada més, per descuit, per covardia, o per manca d’autoestima, els catalans hem estat fent el badoc mentre uns i altres ens prostituïen el sant. Si no és català, Gaudí no és: un Gaudí espanyolitzat és un Gaudí tan postís com un Gaudí ateu Però l’obra d’Antoni Gaudí i Cornet està per sobre d’uns i altres, perquè només l’energia d’un arrelament consistent pot nodrir la imaginació que cal per ser l’artista que va ser. Per molt que les descripcions generalitzadores busquin etiquetar-lo com un modernista europeu més, l’obra plàstica de Gaudí és un destil·lat de l’essència de la catalanitat . Una catalanitat, vull puntualitzar, entesa més enllà de l’adscripció nacional conscient; entesa, més aviat, com el resultat d’unes condicions geogràfiques, i ambientals, i lumíniques. La catalanitat entesa com un vincle amb l’entorn, i amb el sòl, i amb el Mediterrani, de tal manera que Francesc Pujols escrivia que Gaudí era un hel·lènic pur. Un prisma estètic —i moral, i històric, i religiós, i cultural— que ens ha polit fins que Gaudí, accedint al seu interior, l’ha pogut exterioritzar amb mitjans materials, immortalitzant fins a quin punt ser és ser d’un lloc. És impossible explicar l’obra de Gaudí sense explicar d’on beu, o dir que el seu talent neix d’una radicació sense concretar quina és la terra on es claven aquestes arrels, i per això qualsevol intent de potinejar-lo es fon com un terròs de sucre —ridícul, tragicòmic, despulladament fal·laç i impostat— quan l’enganyifa s’acosta a la seva autenticitat fulminant. Amb Gaudí no podran, però ho intentaran . La castellanoespanyolització treballa sobre la idea que les coses només són vàlides o destacables en la mesura que presenten una dosi d’espanyolitat. Quan el referent és massa fort per obviar-lo, titllar-lo de provincià o d’insignificant i menystenir-lo, l’espanyolisme en rebaixa la catalanitat per a rebaixar-ne l’alteritat , i l'envernissa i l’ornamenta matusserament per a poder apropiar-se’l. Amb Gaudí no es pot fer diligentment ni una cosa ni l’altra, perquè la seva unicitat i l’admiració que el món ha dedicat a la seva originalitat —entesa com a cerca i exposició de l’origen— el fan difícil d’ignorar i menysvalorar. Alhora, el fan difícil d’espanyolitzar, perquè aquesta originalitat expansiva rau, sobretot, en la localitat. Si no és català, Gaudí no és: un Gaudí espanyolitzat és un Gaudí tan postís com un Gaudí ateu . Procurar entendre’n l’obra i entendre el seu lloc a la història encara és un gest fèrtil de fer per als catalans, perquè Gaudí reté la veritat que només sent honestos amb qui som podrem fer coses realment grans.