Els reis ens han portat la captura (o la sostracció, o l’extracció quirúrgica, o el segrest, tant se val com l'anomenem) del president de Veneçuela Maduro per Trump. Un episodi insòlit per dos motius ben diferents: es dona poc que un país escapci, per la via de fet, el president d’un altre i és encara menys freqüent que, havent perpetrat la malifeta els EUA, el seu president (en Trump) exposi, obertament i sincera, el motiu real que l’ha guiat: poder robar-los el petroli. Una desimboltura informativa que, tot sigui dit, li hem d’agrair:  ens ha estalviat haver de fer el que havíem de fer cada vegada que els EUA decidien ‘estendre la democràcia’ pel món : destapar la falsedat del motiu esgrimit i identificar-ne el vertader. Cal que recordem l’esperpèntic episodi de les armes de destrucció massiva previ a la invasió de l'Iraq? No pretenc afirmar, en absolut, que l’afer Maduro no vingui engalanat amb algunes mentides o mitges veritats, però són de segon nivell. En el primer nivell (el geopolític, l’important) s’ha dit tota o part de la veritat. El segon és de caràcter més jurídic i, per tant, més instrumental (diguem-ho tot: més irrellevant) : una vegada s’ha optat per no abatre Maduro i per posar-lo a disposició de la justícia (la dels EUA, és clar, no la del país del qual n’és president), ha calgut construir un relat jurídic. No pots detenir algú i presentar-lo davant el jutge amb les mans buides. A tal fi, s’ha acudit a càrrecs de conspiració per al narcoterrorisme, tràfic de cocaïna i possessió d’armes. Més enllà del que es pugui acabar provant davant el jutge novaiorquès (que, per cert, té 92 anys! Allà no tenen edat de jubilació forçosa, es veu), ja s’ensuma que tot plegat fa tuf de construcció ad hoc : la vaguetat i amplitud dels termes emprats («conspiració per» o, segons un escrit confeccionat pel Departament de Justícia, «participar, perpetuar i protegir una cultura de corrupció») és marca de la casa del lawfare . Seguirem amb molta atenció el curs del procés. Un altre tret positiu de l’afer Maduro (en termes d’evitar-nos perdre el temps, insisteixo) és el consens generalitzat, explícit o implícit, que s’observa en totes les posicions (ja degudament polaritzades) sobre el fet que l’acció de Trump vulnera, fins i tot obscenament, normes elementals del dret internacional . Per tant, tampoc no hem de dedicar ni un minut a escatir, a més del motiu de la ‘intervenció’ (ja ens n’ha informat Trump), que aquesta ha suposat, ras i curt, passar-se pel folre les normes que regeixen les relacions entre els estats. Estem, així doncs, de sort i aprofitaré aquesta sort per dedicar el que em resta d’article a fer un parell de pinzellades sobre aquesta cosa tan estranya que anomenem ‘dret’ internacional. Perquè, veient com hom en prescindeix olímpicament, sense temor, a més, a cap mena de represàlia, ens podria fer dubtar si és encertat qualificar-lo, precisament, de ‘dret’. En l’acte mateix d’establir el dret que ens regeix s’hi consagra, alhora, el poder de suspendre’l i negar-lo Viatgem fins a la fi de la Segona Guerra Mundial. Als judicis de Nuremberg. S’acostuma a dir que aquests judicis van consagrar l’avenç definitiu del dret internacional sobre la guerra. Que van permetre fer respondre els dirigents dels estats criminals de les seves malifetes en temps de guerra. Que van desinflar definitivament el sofert argument del ‘jo obeïa ordres’. Fins i tot que van obrir el camí vers el càstig del genocidi. Tot això és cert. Per qui vulgui conèixer el rerefons humà d’aquests avenços, protagonitzat per juristes i polítics de carn i ossos que volien fer avançar el dret internacional (bé, també pels qui volien tot el contrari), recomano molt el llibre East West Street (o Calle Este-Oeste , no l’han traduït al català), de Philippe Sands. En faig memòria per veure que el dret (especialment l’internacional, però no només) té, gairebé sempre, una part fosca: els estatunidencs que s’oposaven a aplicar el genocidi als crims nazis esgrimien que se’ls podria girar en contra: ells havien fet o estaven fent el mateix amb els pellroges . Convenia, així doncs, fer avançar el dret, sí, però també disposar dics de contenció per no embrutar-s’hi massa. Un equilibri, aquest, sempre molt complex. Ben mirat, el dret té per fonament l’antidret, la negació del dret, la possibilitat de suspendre el dret . Sembla contraintuïtiu, però és així. Això és el que ha fet aquesta setmana Trump amb Maduro. Ha decidit que, per unes hores, quedava suspès el dret internacional. És el jurista (nazi) Carl Schmitt qui argumenta (de manera força convincent, tot sigui dit) que té el poder sobirà qui decideix sobre l’excepció, qui pot suspendre el dret. Defensa quelcom similar un autor ben viu (ja no nazi) com Giorgio Agamben. La idea vindria a ser aquesta: en l’acte mateix d’establir el dret que ens regeix s’hi consagra, alhora, el poder de suspendre’l i negar-lo . A l’ONU, per exemple, els cinc estats membres permanents del Consell de Seguretat, amb dret de vet (entre ells, els EUA), poden validar, quan ho considerin oportú, la negació del dret aprovat per l’ONU mateixa. Només ho han de voler. Ho poden fer, és clar, perquè ells tenien la força en crear-se l’ONU. Trump s’ha autoatribuït, aquesta setmana, un dret de vet contra el dret internacional més bàsic i ho ha fet perquè pot fer-ho, perquè els EUA tenen també dret de vet a l’ONU i (en el que vindria a ser el mateix) per la força de l’exèrcit estatunidenc . A Espanya, a Catalunya, es va instaurar, el 1978, un règim jurídic que, mentre no passava res especialment transcendent, aparentment anava funcionant en condicions de normalitat. Però també llavors es va preveure quelcom molt més important: l'antirègim del 78, el mecanisme per negar, per vulnerar, per obviar i suspendre, ras i curt, ‘la Constitución que nos dimos entre todos’ . Es tracta, és clar, del 155 , aplicat per primera (i segurament no per última) vegada el 2017. Els vagues termes amb què es preveu aquesta facultat de negar el dret (quan una comunitat autònoma «incompleixi les seves obligacions» i «atempti greument l’interès general», el poder central podrà adoptar les «mesures necessàries») són ben eloqüents de l’eufemisme que opera. La lectura realista del 155 és la següent: a Espanya, qui té el poder sobirà (el poder vertader, el de negar el dret) és el president del govern (que el Senat ho hagi de validar és gairebé anecdòtic). El meu suggeriment final seria aquest: que no us ennuvoli la vista el fet que el poder de negar el dret s’exerciti molt puntualment i poques vegades i que aparentment sembli la negació mateixa del dret: s’erigeix, per contra, en la baula crucial de tots els nostres sistemes jurídics . L’escruti amatent d’aquest primer quart de segle XXI que tot just acabem de cloure diria que ens pot ajudar força a anar afinant la mirada.