La partida del nou finançament autonòmic acordat pels governs socialistes d'Espanya i Catalunya amb Esquerra Republicana (ERC) està oberta. En primer lloc, perquè, com sap tothom, l’anunci ara s’ha de convertir en lletra de llei al Congrés i el tràmit es presenta més que costerut davant el rebuig de Junts —que és la força determinant perquè tiri endavant— i l’oposició o les reticències d’altres formacions sobiranistes o federalistes com el BNG (Galícia), Compromís (País Valencià) o la Chunta (Aragó). El problema està al denominat bloc d’investidura de Pedro Sánchez. No s’espera que el PP s’hi sumi —encara que ho pugui fer algun dels seus barons autonòmics— ni, per descomptat, VOX. Game over ? Òbviament, la partida s’haurà acabat si els de Carles Puigdemont no es mouen del no. D’aquí les crides a la “responsabilitat” que han fet a l’uníson als de Junts els líders del tripartit del finançament, capitanejat per Salvador Illa i Oriol Junqueras, i amb Jèssica Albiach d’acompanyament. Però això no significa, necessàriament, que el joc no pugui continuar. És a dir, que no hi hagi una segona part i, fins i tot, una pròrroga. Com? Junts es pot permetre tombar l’acord Sánchez-Junqueras al Congrés malgrat que els republicans, com també ha fet el president Illa sense restar protagonisme a Junqueras, poden reivindicar que som davant el millor acord de finançament de la història. La previsió d’ingressos addicionals per a Catalunya, 4.686 milions d’euros més o, com destaca Junqueras, el final del sistema de bestretes (fins ara, l’Estat paga a dos anys vista a la Generalitat i mentrestant feia la puta i la ramoneta tot el que podia i més), o el fet que l’ IVA transferit pugui arribar al 80% per finançar competències no homogènies com els Mossos. Més discutible és si el nou model, com s’ha promès, respectarà l’ordinalitat —que la posició catalana en el rànquing de les autonomies de règim comú a l’hora d’aportar i rebre recursos sigui la mateixa—, però el compromís (per força, teòric, sobre la base de la població ajustada, no la real ), hi és: Catalunya seria la tercera en aportar a la caixa estatal i la tercera en rebre. No obstant tot això, Junts pot adduir que en res s’assembla el pacte Sánchez-Junqueras no ja a un concert econòmic, sinó al finançament singular proposat pel govern Aragonès i pactat per l’ERC de Marta Rovira amb el PSC per investir president Salvador Illa. Model que preveia la recaptació, liquidació, gestió i inspecció del 100% dels impostos dels catalans, és a dir, uns 50.000 milions d’euros, dels quals després sortiria una quota a l’Estat per sufragar els serveis que presta i una altra de contribució a la solidaritat amb la resta d’autonomies. Per això, Junts pot votar en contra de la reforma del model de finançament autonòmic que es pretén renovar ara amb 12 anys de retard. Això no obstant, Junts ho tindrà més difícil per justificar un no a la proposició que ERC manté viva al Congrés i que justament reclama la delegació de la recaptació del 100% de l’IRPF a la Generalitat , prop de 30.000 milions d’euros. Aquí sí, el marc autonòmic s’estira fins a fregar la sobirania fiscal. Junqueras ha golejat en el front autonòmic del finançament però pot perdre els rèdits si no evoluciona l'acord cap a una autèntica sobirania fiscal De la mateixa manera, tampoc s’entendria gaire que ERC votés en contra al Congrés de la proposta de Junts perquè Catalunya accedeixi a un concert econòmic com el basc i el navarrès. Sabent, fins i tot, que segurament no prosperarà de cap manera. Junqueras ha golejat en el front autonòmic, sortint de la Moncloa reconegut com a actor clau en la política catalana i espanyola, i amb un acord de finançament sota el braç que pot defensar com una solució d'urgència davant els molts reptes de la Catalunya dels 8 milions. Tot un exercici de pragmatisme i política útil en la millor tradició pujolista . Junqueras ha aconseguit desgelar la Bàltica, que el PSOE es mogui sobre una qüestió que per a molta gent és la qüestió de fons en el plet Catalunya-Espanya. Però podria perdre ràpidament els rèdits assolits si no aconsegueix evolucionar la primera part de la partida del finançament, l’autonòmica, la del peix al cove, la del cash , a un autèntic acord de sobirania fiscal en la segona part del partit. Del duro a la famosa clau de la caixa. És aquí on ERC es juga les garrofes amb Junts, i Junqueras ho sap, però també amb el Foment del Treball , la patronal catalana, que, contra tot pronòstic, s’ha sortit de l’equació per reclamar més ambició nacional en la gestió dels impostos que paguen els catalans. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!