Cada vegada que Oriol Junqueras pacta amb el PSOE i farda d’un suposat avenç en l’autogovern de la tribu, algun nyèbit de les xarxes socials li recorda un vídeo d’aquells temps del preprocés en què el líder d’Esquerra es fortificà titllant de tous els convergents, tot recordant que “amb Espanya no hi ha res a acordar perquè mai no compleix amb els seus compromisos.” Ara no ens trobem en allò que els cursis anomenarien “aquell estat de coses”, perquè tant el PSOE com el processisme han sobreviscut durant molts anys a base de vendre motos al seu electorat. Per això Junqueras va presentar-se ben joliu a la Moncloa, abillat amb una americana blavosa d’aquelles que van igual de bé per unes noces o un brunch, amb l'únic objectiu de compartir la gran fita del pragmatisme republicà, el finançament singular, que vindria a ser el nou substitut de l’ancestral “millor finançament de la nostra història.” La memòria dels catalans és tan tossuda com pueril resulta la indulgència llur, i això explica l’escassíssim entusiasme que ha provocat el pacte en qüestió en la major part del comú. Només els diaris subvencionats de la premsa concertada, assedegats de nous pressupostos a Catalunya i del consegüent aguinaldo , han celebrat l’acord com un pas més en l’anhelada pax autonòmica que persegueix el president Salvador Illa. D’entre tots ells, m’ha semblat especialment divertida la portada de dissabte passat del diari ARA on, encara sense conèixer la xifra total que ens dispensarà l’Estat, els nanos de can Fernandito Rodés havien calculat que cada català tindrà a la butxaca 1.792 euros més cada any (espero que l’ARA comercialitzi ben aviat la seva col·lecció de calculadores, perquè a casa ens encantaria tenir-ne un exemplar per a quan anem a plaça). Com veieu, això no va de la pasta, sinó de qui vol repartir-se les engrunetes. Quan s’escriu sobre política catalana cal explicar coses molt bàsiques, la primera de les quals és l’ escassa singularitat d’aquest “nou” sistema que no té cap mena de traç específic ni particular, com queda palès pel fet que la ministra Montero es dediqués a justificar-lo dient que totes les comunitats se’n beneficiaran i que “ningú no hi perdria”. A manca d’un sistema d’allò que els antics sociovergents anomenaren “hisenda pròpia” —és a dir, un aparell de recaptació impositiva global—, l’únic que s’ha esdevingut aquí és el transvasament d’una carretada de pasta . Això no s’explica per un sobtadíssim atac solidari del PSOE, sinó perquè el quilòmetre zero fa molt de temps que augmenta la seva rapacitat en el robatori impositiu de la classe mitjana; l’Estat ha saquejat les famílies, ha deixat els autònoms com jo vivint a crèdit, i l’únic que perpetra és una nova repartició de la propina on Catalunya, cert, té més pagueta. Això no va de números, sinó d’allargar diferents agonies de polítics mig morts. Així es veurà, creieu-me, quan arribi la pasta i comenci el repartiment Des d’aquesta perspectiva, les esmenes que ha fet Junts a l’acord resulten del tot justificades. L’únic problema dels convergents és la seva poca credibilitat, car ni els papis fundadors d’aquest partit ni el mateix Artur Mas van creure mai en la fórmula del concert per a Catalunya (el president 129 només va comprar-la perquè Rajoy li denegués i així poder-se presentar de màrtir a unes eleccions, amb el magnífic resultat que la majoria deveu recordar...). Posats a fer memòria, també cal veure com el PSOE i el processisme han traït fins i tot l’opció de mínims del PSC, que passava perquè Catalunya gestionés els seus impostos d’una forma quasi similar als nostres aparents amics del nord. Però això, a Salvador Illa, tant li fot, puix que Esquerra li permetrà surar al Govern i això de poder repartir 4.700 milions de pepinos és una bona forma de comprar voluntats, callar boques , i tenir les panxes curulles de greix. Dit això, i justament perquè aquest nou sistema plurisingular només perllonga el sistema de prebendes de l’autonomisme, jo maldaria perquè els partits (inclosos els llepafils juntaires, que no experimentaran cap benefici electoral de la seva numantina positura resistencialista) l’acabin acceptant. Al capdavall, ells són qui han apuntalat Pedro Sánchez al Gobierno i deuen ser ben conscients que el líder del PSOE —i així qualsevol president d’Espanya— tindria menys inconvenients en autoritzar un referèndum sobre la independència que no pas a regalar el concert econòmic als catalans. Si ells volien bitllet per repartir-se’l, que se’l quedin i que els aprofiti. La resta de ciutadans sabem que això no va de l’economia, perquè l’únic que importa, de cara als interessos dels catalans, és si aguantar Sánchez podria desencadenar una reforma estructural de l’Estat ben difícil d’imaginar en un govern de matriu dretana. Els ideòlegs de Foment i alguns convergents de sempre ja deuen estar pensant en com aterrar les pretensions de les elits barcelonines a un govern de Feijóo que s’acosti al concert econòmic. Però jo no deixaria caure Sánchez tan aviat perquè, tot i que actuï per conveniència supervivencial, és un polític format en democràcia i amb poques hipoteques dins del món econòmic del franquisme madrileny. Si es tracta d’engreixar els nostres porquets, ell és l’home perfecte. Sortosament, fins i tot els antics votants del processisme ja saben que això no va de números, sinó d’allargar diferents agonies de polítics mig morts. Així es veurà, creieu-me, quan arribi la pasta i comenci el repartiment.