Dir que una cosa es fa a la babalà és una expressió molt habitual en català. La fem servir quan alguna acció es fa sense ordre, sense previsió o una mica a l’atzar, com deixant-se emportar. El que no sempre és tan conegut és que aquesta expressió, tan viva encara avui, té un origen molt més antic i llunyà del que podria semblar. L’expressió a la babalà està documentada, com a mínim, des de l’any 1839 , però el seu origen no és romànic, sinó àrab . Concretament, prové de la fórmula Alà bāb Allāh , una expressió d’arrel religiosa que es podria traduir literalment com 'A la porta de Déu'. De “en mans de Déu” a fer les coses sense rumb En el seu sentit original, Alà bāb Allāh tenia un valor clarament religiós: remetia a la idea de deixar alguna cosa en mans de Déu , sense control humà directe. Amb el pas del temps i la incorporació d’aquesta fórmula a la llengua parlada, el significat va evolucionar. Aquesta noció de deixar-se emportar, de no intervenir o de no planificar, va acabar derivant en el sentit actual de fer alguna cosa sense criteri, sense pensar-hi gaire o sense cap mena de control . Així, una expressió que inicialment apel·lava a la confiança divina va acabar convertida en una manera molt gràfica de descriure el desordre o la improvisació. Aquest tipus de canvi semàntic no és gens estrany: moltes expressions que avui considerem col·loquials o fins i tot iròniques tenen un origen solemne o religiós. El català i l’empremta de l’àrab El cas de a la babalà no és excepcional. El català, com altres llengües romàniques de la península Ibèrica, conserva un bon nombre de mots i expressions d’origen àrab, resultat de segles de contacte lingüístic. Alguns exemples ben coneguts són: Atzar , que prové de az-zahr i està relacionat amb el joc i la casualitat. Raval , del mot rabad , que designava els barris situats fora muralla. Safareig , vinculat a ṣaḥrāǧ , un espai relacionat amb l’aigua. Albergínia , alcohol o almirall , tots amb arrels àrabs clares, sovint recognoscibles pel prefix al- . En alguns casos, com passa amb a la babalà , no només s’ha conservat el mot, sinó també una part del seu sentit original, encara que adaptat a nous contextos culturals. Una expressió viva Avui, dir que algú fa una cosa a la babalà no té cap connotació religiosa. És una expressió plenament integrada en el català habitual, usada tant en registres informals com en textos periodístics o divulgatius. Malgrat això, conèixer-ne l’origen ens recorda fins a quin punt la llengua és un arxiu viu de la història. Darrere d’una expressió aparentment quotidiana s’amaguen segles de contacte cultural, evolució semàntica i adaptació lingüística. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!