La fotografia que Oriol Junqueras es va fer a la Moncloa amb Pedro Sánchez pocs dies després del segrest de Nicolás Maduro ha posat nerviosa molta gent. Tothom critica l’acord del model de finançament, però l’important és la fotografia: el fracàs de la justícia i la política castellana que simbolitza . L’únic que ha gosat comentar-la és Santiago Abascal, que es va apressar a dir que si ell fos president, Junqueras hauria sortit emmanillat de la Moncloa. Junqueras és un polític inhabilitat, i Sánchez s’hi ha aliat per tornar a recordar que l’única alternativa als nostàlgics del franquisme és l’amnistia dels polítics del procés. El règim del 78 es va acabar en el moment que els polítics castellans van renunciar a defensar la unitat d’Espanya de manera democràtica. Fins ara la comèdia havia aguantat perquè Europa i els Estats Units necessitaven una Espanya estable. Però el tomb que ha fet el món amb el segon mandat de Trump anirà enrunant el decorat cada vegada més de pressa. La separació de Catalunya hauria pogut donar a Espanya una profunditat interessant, i un paper a Madrid com a ciutat pont entre Europa i Sud-amèrica. La independència hauria donat flexibilitat a l’espai peninsular per relacionar-se amb el món com en els millors temps de l’Imperi hispànic. Amb el tomb de la geopolítica i les lliçons que ha deixat el procés, els catalans no tindran més remei que ocupar espais de poder dins l’estructura de l’Estat, per protegir-se, i els vencedors de la Guerra Civil se sentiran cada cop més assetjats. El PP d’Aznar va intentar salvar la unitat d’Espanya a través de Madrid, i Madrid cada cop és una ciutat més sud-americana . El castellà és la segona llengua dels Estats Units i, si la geopolítica de Washington funciona, Madrid es trobarà cada vegada més atrapada en les tensions entre el món europeu i el món Atlàntic —per no parlar de la pressió que l’Àfrica farà al seu rerepaís, que és Andalusia. Madrid anirà perdent la centralitat moral, cultural, política i fins i tot militar d’Espanya. Amb l’acord de finançament, Junqueras no busca resoldre l’espoli fiscal de Catalunya, sinó obligar el PSC a triar entre Vox i el futur de Barcelona Amb l’acord de finançament, Junqueras no busca resoldre l’espoli fiscal de Catalunya, sinó obligar el PSC a triar entre Vox i el futur de Barcelona . Durant el procés ja va fer el mateix amb CiU, obligant-la a triar, davant de tot el país, entre els negocis amb el PP i la possibilitat de defensar la independència. La fotografia amb Sánchez ha produït irritació perquè el sistema mediàtic donava Junqueras per amortitzat i mort. Amb Junqueras passa com amb Catalunya, que sempre sobreviu a les fantasies fosques dels seus enterradors. El líder d’ERC té un estómac de ferro, i s’ha de reconèixer que feia impressió veure’l a la Moncloa en el lloc del president de la Generalitat, com si fos el secretari general del PSC. Si Aliança Catalana té paciència i construeix una dreta nacional digna d’aquest nom, Junqueras —i fins i tot Puigdemont, tant si torna com si no— cada cop estaran més a prop del partit socialista i Espanya cada cop serà més catalana. Igual que després de la Primera República n’hi va haver una segona, probablement també hi haurà una altra ocasió de fer la independència. La pregunta és si el país estarà preparat per assumir-la, quan arribi, o si li sortirà a compte de fer el pas. De moment, la fotografia de Sánchez i Junqueras prefigura una Espanya cada cop més marcada pels pàries del règim del 78, i cada cop més fracturada per la força centrifugadora de Washington i Brussel·les. Ara costa de veure-ho, perquè l’opinió pública està ancorada en debats crepusculars cada cop més caricaturescos. Però la situació dels catalans recorda la de Galileu davant la Inquisició: " Eppur si muove ", diuen que va murmurar el vell astrònom, després de doblegar-se davant del tribunal de mòmies condecorades. Som aquí, al caire d’una altra revolució tecnològica que canviarà el centre gravitatori de la fe, de la política i de moltes altres coses. Si Catalunya no té ganes de morir-se anirà obrint-se pas en el món que ve impulsada per la mateixa inèrcia de la història . Amb Espanya o sense. Perquè la veritat no necessita màrtirs, només gent que no es cansi de defensar-la.