A la vida s’han de tenir prioritats, o dit d’una altra manera: a la vida s’ha d'elegir, no podem tenir i fer tot el que desitgem. No ho dic jo, ho diu el sentit comú. A simple vista, aquesta constatació podria semblar un hàndicap i una llosa a l’esquena dels éssers humans —dit en llenguatge de carrer: una putada com una casa de pagès—, però la veritat és que és justament tot el contrari: si ho tinguéssim tot, si tots els nostres desitjos es fessin realitat, la infelicitat i la depressió s’apoderarien de nosaltres i ningú fotria ni brot. Sense desitjos, anhels o aspiracions res ens empenyeria a aixecar-nos del llit i a moure’ns. Per tant, insisteixo, en aquesta vida (la següent ja ho veurem, de moment només tenim assegurada aquesta), hem d’escollir/triar/elegir/optar/seleccionar/decidir (quants verbs per dir el mateix, oi? Casualitat o indirecta perquè comencem a triar?) : vull estar soltera o vull tenir parella; vull tenir fills o no en vull tenir per tenir temps per a mi; vull fer una dieta sana o vull menjar tants greixos trans i sucres refinats com sigui possible; vull ser lliure o vull viure sotmesa als desitjos dels altres; vull veure la realitat o prefereixo negar-la i fer veure que tot va bé; vull ser catalana, vull ser espanyola o vull fer veure que és possible ser catalana i espanyola al mateix temps; vull ser una persona tolerant o vull que tothom pensi i actuï com jo; vull que la gent que em governa sigui honesta o prefereixo que em menteixi cada dia; vull que les dones del meu país vagin tapades de dalt a baix amb un burca o vull que els seus cabells voleïn amb llibertat… No puc voler la llibertat de les dones i al mateix temps acceptar que es banyin amb burquini Això no vol dir que al llarg de la vida no puguis canviar d’opinió o de prioritats, simplement vol dir que triar és necessari. De fet, en molts casos és impossible no fer-ho, la vida mateixa et fa decidir o decideix per tu. Hi ha circumstàncies que decideixen per tu (quan es mor algú que estimes o quan et foten fora de la feina sense que tu ho hagis demanat, per exemple), bàsicament perquè vivim en societat i no tot depèn de nosaltres: en una societat no només hi ha els nostres desitjos i les nostres circumstàncies també hi ha els i les de la resta de la gent, i sovint difereixen . Hi ha desitjos que són incompatibles, perquè un impossibilita l’altre. De vegades, satisfer un desig implica demanar a una altra persona que renunciï al seu (aquelles parelles que uns dels dos vol tenir fills i l’altre no, per exemple). Molt sovint, una elecció, pel simple fet d’haver-la fet, n’anul·la immediatament una altra —per oposició o per incompatibilitat. Uns exemples perquè s’entengui millor: no puc estar casada i no estar-ne al mateix temps; no puc donar llibertat total a la meva parella perquè sigui ella mateixa i al mateix temps no donar-li per por de perdre-la; no puc voler la llibertat de les dones i al mateix temps acceptar que es banyin amb burquini . Així que, encara que no vulguem elegir, sovint ens toca fer-ho, o se’ns imposa l'elecció per més que ens hi resistim. I tornem al punt de sortida: escollir, decidir, triar és necessari, és el que ens haurien d’ensenyar de ben petits, en comptes d’intentar donar-nos-ho tot per la falsa creença que estimar és satisfer tots els desitjos de les persones que estimem. Estimar és posar límits, és dir que no, és ensenyar-nos que l’esforç dona més recompenses que la immediatesa , i que la felicitat no és tenir-ho tot, sinó valorar el que tens i desitjar el que no tens sense estressar-te i sabent que no tenir-ho també et fa feliç. Els desitjos, quan es fan realitat, s’esvaeixen, es converteixen en un “tampoc és això” (el que m’omple el cor de joia indefinidament), i tot això —en el millor dels casos— fa que comencis a buscar una nova pastanaga, que, un cop aconseguida i rosegada, et portarà a cercar-ne una de nova, i així fins al dia que et moris, si tens la sort d’anar trobant pastanagues prou llamineres al llarg del camí de la vida. Així que, companys de vida, hauríem d’estar contents i donar gràcies —a Déu, si ets creient— per tenir encara tants desitjos no complerts.