La primera reacció arribada des de les Espanyes en conèixer-se que amb la reforma del sistema de finançament autonòmic Catalunya rebria uns 4.700 milions d’euros més va ser preguntar, amb la proverbial catalanofòbia que caracteritza els espanyols siguin del color polític que siguin, qui en rebria 4.700 milions menys. No importa que la resta d’autonomies de l’anomenat règim comú —totes menys Euskadi i Navarra, que són les úniques que gaudeixen del concert econòmic— es reparteixin els 16.300 milions que queden fins a arribar als gairebé 21.000 milions més que el govern espanyol ha anunciat que tindrà el nou model. La qüestió és ficar-se amb Catalunya, que és el que els dona rèdit en els feus electorals respectius i que és l’únic que els interessa . I això que el contingut de l’acord entre el PSOE i ERC avançat per la ministra d’Hisenda i vicepresidenta de Pedro Sánchez, María Jesús Montero, és una mera actualització del sistema creat durant la transició, quan es va generalitzar el procés autonòmic perquè tothom estigués content, i no corregeix cap de les causes que provoquen l’ingent i secular dèficit fiscal que pateix Catalunya. És a dir, si no guanyant-hi res d’especial, més enllà d’uns milers de milions que sempre són benvinguts, els barons del PP i l’inefable díscol del PSOE i president de Castella-la Manxa, Emiliano García Page —que també en tocaran uns quants, d’aquests milers de milions—, i l’heterogeni món postcomunista espanyol que no falla mai a l’hora de fer el ploricó, ja s’enfilen per les parets i adverteixen que hi recorreran en contra al Tribunal Constitucional, què farien si realment Catalunya hagués obtingut algun benefici específic de la negociació? És la demagògia de sempre, que no molestaria si com a mínim fos veritat que Catalunya en sortís beneficiada, però, com que no ho és, cansa. El contrari de singular és plural i, per tant, parlar de finançament singular per a tothom és un oxímoron El que queda clar, vist amb ulls catalans, és que la reforma acordada és una simple posada al dia del model que s’havia d’haver revisat el 2014, quan a la Moncloa hi havia Mariano Rajoy, i que des de llavors està caducat. Res més. No és un nou finançament singular per a Catalunya, malgrat haver estat aquesta la condició que ERC havia posat al PSC per investir Salvador Illa 133è president de la Generalitat, ni res que s’hi assembli, encara que la mateixa María Jesús Montero o Oriol Junqueras facin equilibris per posar-li l’adjectiu pactat. El contrari de singular és plural i, per tant, parlar de finançament singular per a tothom és un oxímoron . Les dues coses alhora no poden ser. Una constatació que no treu que el PSOE sempre hagi dit, des del moment mateix que ERC va posar la demanda sobre la taula, que el que faria seria precisament generalitzar la singularitat, i això se sabia que seria així des de bon començament, de manera que no hi ha motiu perquè ara algú es posi les mans al cap. Més enllà de la terminologia, el que hi ha és més cafè per a tothom, i a sobre descafeïnat, i prou. El nou sistema , a expenses dels canvis que hi pogués haver durant la tramitació parlamentària al Congrés, és clarament insuficient per a les aspiracions de Catalunya, i qui digui el contrari sap que menteix . A partir d’aquí, el que es produeix és la pugna cíclica entre ERC i JxCat per veure no qui ho fa millor en benefici del país, sinó qui fa més mal a l’altre. ERC ho té molt complicat per fer creure que es tracta d’un finançament singular, ni que s’esgargamelli a assegurar que, per primera vegada, es respectarà suposadament —no tots els experts en la matèria ho veuen així— el principi d’ordinalitat —aquell segons el qual l’autonomia, a l’hora de rebre recursos, no queda en cap cas per sota de la posició que ocupa a l’hora de donar-ne—, i fora de la militància més encegada és difícil que algú s’ho empassi. JxCat, en canvi, ho té més fàcil per posar el dit a l’ull a la formació d’Oriol Junqueras i acusar-la, amb raó, de totes les claudicacions que li vingui de gust. Ara bé, als de Carles Puigdemont els servirà de poc gallejar fent veure que el que ara volen en realitat és el concert econòmic. Li agradi més o li agradi menys, tothom sap que JxCat és l’hereu de CiU, amb totes les conseqüències, per a les coses bones i per a les coses dolentes . I des del 1980 fins al 2006 va ser CiU qui va negociar tots els sistemes de finançament de què ha disposat Catalunya, des de Ramon Trias Fargas a Artur Mas, passant per Josep Maria Cullell i Macià Alavedra, en tant que consellers d’Economia responsables de les finances de la Generalitat, i tots van avalar les revisions successives incloses sempre dins el règim comú. Els intents d’accedir al concert econòmic , primer amb motiu del restabliment de l’autogovern un cop acabada la dictadura franquista, després amb motiu de la reforma de l’Estatut que el Parlament va aprovar el 2005 i finalment ara, han fracassat un rere l’altre . En la segona temptativa, a més, va ser el mateix Artur Mas, llavors cap de l’oposició durant la presidència de Pasqual Maragall, qui ho va diluir amb la rebaixa que va pactar amb l’aleshores president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, que és la que es va incloure en l’Estatut aprovat per les Corts espanyoles el 2006 i que és la que va servir, però encara més rebaixada i tot, per acordar el nou model de finançament autonòmic el 2009, que és el vigent i que ho continuarà sent si no s’aprova la nova revisió. Dit d’una altra manera, que ningú no està lliure de pecat per tirar la primera pedra. I que vagi amb compte JxCat que no se li esvaloti el galliner si, per dolent que sigui el nou sistema, impedeix que Catalunya disposi dels exactament 4.686 milions més anunciats , com ja ha avisat el president del partit al Maresme, Carles Bosch, amb l’argument que “Catalunya no hi pot renunciar”. El que, en tot cas, pretén JxCat és espolsar-se la pressió i mirar de traslladar-la a ERC. Encara que només sigui per cobrir les aparences. CiU va jugar durant molt temps amb el concepte de pacte fiscal per no emprar el terme concert econòmi c, que políticament despertava més reticències a Espanya, però que a l’hora de la veritat va generar el mateix rebuig. I ara JxCat continua fent la trampa de la terminologia, perquè de fet parla de “transitar” cap al concert econòmic, que no vol dir tenir-lo, sinó simplement anar-hi . És obvi que el nou model no satisfà cap de les expectatives de Catalunya en aquest sentit. Però és la conseqüència de romandre en un espai autonòmic que, per molt que critiquin, a ells ja els va bé per mantenir el seu statu quo . Van dir que volien fer la independència i ara resulta que es barallen per si el finançament és singular o no.