Poc després que el Barça —sovint imprecís en el toc, però igualment resolutiu en el gol— s’imposés al Madrit a la final de la Supercopa islàmica, el relat del periodisme esportiu madrileny consistí a afirmar que Xabi Alonso, tot i jugar amb la gasiveria del Getafe, havia salvat la pell. Aquesta cantarella fou copiada fil per randa pels nostres plomaires de la cosa esportiva, una gent profundament mandrosa que ja fa massa temps que està avesada a informar-se a cop de piulada bufandera i a confondre la xerrameca amb els fets objectius . És així com, hores després d’aquest vaticini, Florentino Pérez prescindia dels serveis del tècnic guipuscoà per fitxar un altre exjugador amb una pinta de funcionari voxista que tomba d’esquena. D’ignorar absolutament el canvi, els apologetes de la caverna han saludat el nou míster com si fos la reencarnació de Zidane. Si continua així, el madridisme ens regalarà molta joia . Això que us conto serveix, en primer terme, per recordar la pèssima qualitat dels cronistes del suar, una agrupació d’investigadors privats de fireta que han aconseguit fer bona la premsa del cor . No us esvereu; disposem de grans periodistes esportius, com els meus estimats Ramon Besa i Xavi Torres, però la majoria dels seus companys són com el peix mig podrit de la Boqueria i han convertit la premsa de l’esport en una tómbola del mal gust. Però bé, aquesta constatació resulta secundària, perquè aquí l’important és veure com, amb el fitxatge d’Álvaro Arbeloa, el Madrit ha tornat a la filosofia de Mourinho . Que ningú no s’erri; considero l’entrenador portuguès un gran home de futbol, que passà de traductor a repartidor de cons, per acabar guanyant lligues i Champions a diversos països del continent, a còpia de fer-s’ho tot solet. Miris com t’ho miris, la història de Mourinho és enorme. Florentino tornarà a ensopegar amb la mateixa pedra, però ara al costat d’un entrenador de pentinat i galta falangista Però el mourinhisme més excels, i amb això salvo la decadència dels seus últims anys com a tècnic, té una excepció; l’ombra allargadíssima del Barça de Guardiola. En aquest sentit, que Florentino hagi disposat d’un orgullós alumne per salvar la situació del Madrit és una de les millors notícies per als culers. Perquè, davant del Barça, Mourinho només ha significat plorera, impotència i safareig mediàtic per fer bullir l’olla . El nostre Barça actual no és tan extraordinari com aquell equip de Guardiola —que serà recordat, al seu torn, com un dels millors de tota la història del futbol de clubs i seleccions—, però aquí no parlem en paràmetres tècnics sinó d’imposició. Mourinho va intentar desequilibrar Guardiola amb una mentalitat de bully i, malgrat el sentimentalisme lluisllachià del tècnic de Santpedor, el nostre heroi va resistir. Imagineu, doncs, com acabarà el fill putatiu davant de l’actual Flickwagen. Joan Laporta no només ha aconseguit tornar el Barça a l’elit del futbol mundial i enorgullir de nou la culerada, sinó que ha sumit la màquina del poder central madrileny en la filosofia que sempre ha exhibit el catalanisme ; a saber, l’exaltació nauseabunda de la ferida, el victimisme processista i el tic malaltís de pensar que la culpa de la teva derrota és de l’àrbitre o del fat, però mai de la teva incompetència. Mourinho no aplicà aquest credo al llarg de la seva trajectòria inicial, però l’implementà fil per randa davant el Barça de Guardiola, perquè sabia del cert que es trobava davant d’un equip llegendari . Al final, aconseguí guanyar una lliga als blaugranes, però és un triomf que ningú no reivindica, perquè el futbol d’inicis del segle XXI és de Leo Messi i companyia. Florentino tornarà, doncs, a ensopegar amb la mateixa pedra , però ara al costat d’un entrenador de pentinat i galta falangista. El Barça ja no ha de competir amb el seu rival a nivell espanyol, castrat pels seus propis pecats, puix que ha de preparar-se per regnar de nou a Europa . Per això, necessitarem que Joan Laporta torni a polititzar el club com ho va fer abans de l’esclat de l’independentisme, i el converteixi en una perillosa màquina de matar porucs catalans i enzes castellans. Fins ara, el president ha aprofitat la decadència de l’enemic immediat ( “Ganas de volver a veros” ), però ara necessitem un líder que torni a mostrar la normalitat de la victòria. El futbol no és aliè als vaivens del món, i el Barça s’ha de situar a la nova geopolítica amb una mà de ferro més dura que la dels temps de Messi, perquè el món ha virat a posicions més radicals i bel·licistes . No n’hi haurà prou amb fer-ho bonic, sinó amb posar-hi molta força. En aquest sentit, benaurat sigui el nostre Hans-Dieter Flick, un sentimental amb rostre de marbre... Anem bé, consocis del Barça. Tothom plora, ergo nosaltres cavalquem.