En les últimes dècades, els models educatius han canviat de forma notable. Molts pares busquen relacions més properes i horitzontals amb els seus fills, allunyades de l'autoritarisme del passat. No obstant això, el pediatre i assagista francès Aldo Naouri adverteix dels riscos de portar aquesta tendència massa lluny. Per a Naouri, intentar ser amic dels fills no només és innecessari, sinó perjudicial , perquè “deixa els pares sense autoritat sobre ells” i debilita una funció essencial en el desenvolupament infantil: la de marcar límits clars i ferms. Naouri no qüestiona l'afecte, la proximitat emocional ni l'escolta activa, sinó la confusió de rols . Pares i amics compleixen funcions molt diferents en la vida d'un nen, i barrejar ambdues pot generar inseguretat, falta de referents i conflictes en l'adolescència. L'amistat malentesa i la pèrdua de límits Segons Aldo Naouri, quan els pares es col·loquen al mateix nivell que els seus fills en nom d'una suposada amistat, **renuncien a la seva posició d'adults responsables**. L'amistat implica igualtat, reciprocitat i absència de jerarquia; la criança, en canvi, necessita asimetria. El nen requereix una figura que decideixi, protegeixi i posi límits, fins i tot quan aquests no agraden. Naouri sosté que aquesta “amistat malentesa” provoca que els límits es tornin negociables o inconsistents. El pare que vol caure bé evita el conflicte, posposa les normes o les explica en excés, esperant aprovació. El resultat és un nen que no sap fins on pot arribar , que prova constantment l’autoritat adulta i que, paradoxalment, se sent més insegur. Dia del pare portada Per al pediatre, els límits no són una forma d'opressió, sinó una estructura necessària. Permeten al nen organitzar el seu món intern, aprendre a tolerar la frustració i entendre que no tot desig pot satisfer-se de seguida. Quan els pares renuncien a imposar-los, deixen el menor sense una referència sòlida. Autoritat, força i responsabilitat parental Naouri diferencia clarament autoritat d'autoritarisme . L'autoritat no es basa en la por, sinó en la coherència, la constància i la responsabilitat. Un pare amb autoritat no necessita cridar ni castigar de forma desproporcionada; la seva força rau en el fet que les seves paraules tenen pes perquè els seus actes són ferms i previsibles. Quan els pares busquen ser amics, explica Naouri, perden aquesta força simbòlica. El nen deixa de veure'ls com a figures capaces de sostenir decisions difícils i comença a ocupar un lloc que no li correspon. Aquesta inversió de rols pot generar ansietat, conductes desafiants i dificultats per acceptar normes externes, com les del col·legi o la societat. El pediatre insisteix que els fills no necessiten pares simpàtics, sinó pares fiables . La proximitat emocional és fonamental, però ha de conviure amb una clara assumpció del rol adult: decidir, dir “no” quan cal i mantenir la norma, encara que provoqui enfadament. En definitiva, Aldo Naouri defensa que ser pare no és ser amic , sinó exercir una responsabilitat que permet al nen créixer amb seguretat. La veritable mostra d'amor no és evitar el conflicte, sinó sostenir límits que ajudin el fill a construir-se com a persona autònoma, segura i capaç de conviure amb els altres.