Davant l’absoluta buidor d’idees del “cocapital” alcalde Collboni i el “cocapital” alcalde “cocapital” de Madrid, en un acte recent on parlaven de mesures contra la monstruosa crisi habitacional que vivim, m’ha alegrat llegir una (també recent) entrevista al batlle de Sant Cugat. Josep Maria Vallès proposa establir criteris d’arrelament per accedir a l’habitatge públic . Ho vam apuntar fa mesos (si bé no només en referència a l’habitatge), i sembla que la idea agafa cos . Ens trobem davant d’un debat que va molt més enllà de la nostra capital, evidentment, però Barcelona pot provar de resoldre’l perfectament per si sola. I dins del seu terme municipal. De fet, el municipi només té competències sobre aquest tros d’espai entre rius, muntanya i mar. I, sense cap dubte, dins d’aquest espai pot fer d’exemple, i ser pionera, per a la resta de ciutats del país . Sense buscar excuses en allò tan socialista de la “Barcelona dels cinc milions”, que no és res més que una manera vergonyosa de fugir d’estudi. I és que la “Barcelona en gran” que diverses veus esmenten, com si l’Àrea Metropolitana fos un nou “Eixample” mal entès (i profundament artificial, per cert), no resol el tema: primer, perquè l’Àrea Metropolitana ni té la culpa ni ha de pagar els excessos i la venda barata del sòl perpetrada pels gestors municipals barcelonins de les últimes dècades; i segon, perquè amb l’estat actual de Rodalies, ja em diran a qui (nacional o expat) se li proposa com a alternativa anar a viure a la rodalia. Per tant, senyors: Barcelona ha d’abordar el problema amb les competències i l’espai que té. Sense excuses de mal pagador, o de mal alcalde . No és fàcil, és clar: allò que a primera vista podria semblar una qüestió tècnica (l’ús del padró per prioritzar l’accés a pisos de protecció oficial), s’endinsa evidentment en interrogants sobre què entenem per dignitat urbana, per comunitat i per dret a la ciutat. I Barcelona, com a ciutat cosmopolita, però alhora amb identitat profunda i una densitat de població gran i variada, ha d’abordar aquesta cruïlla amb valentia i, al mateix temps, amb ple respecte als drets fonamentals . Els de tothom. És ben visible que els preus del lloguer i de compra han crescut de manera insostenible l’última dècada , cosa que ha expulsat veïns de barris sencers, ha fragmentat la vida comunitària i ha convertit l’accés a un habitatge digne en un projecte inabastable per a moltes famílies i joves. Però en el debat sobre qui ha de prioritzar l’accés a l’habitatge (els “veïns de tota la vida” o també els qui han arribat recentment), hem de recordar dues coses: primera, que Barcelona ha sigut i ha de continuar sent casa per a tothom qui hi construeix la seva vida. I, segona, que construir una vida es demostra amb temps i amb acreditada voluntat de permanència . I això, evidentment, pot tenir graus i premis. Uns avantatges oberts a tothom, sobretot a través de l’ancestral fenomen del pas del temps (que és una cosa que passa per si sola, universalment, gratuïtament). Defensar criteris d’arrelament, com l’antiguitat al padró, no és, per tant, aixecar murs ni vulnerar drets fonamentals: és, simplement, reconèixer que les ciutats no són hotels ni mercats abstractes, sinó comunitats humanes construïdes al llarg del temps . I si els recursos públics són limitats (habitatge protegit, escoles bressol, ajuts socials, places residencials), és legítim que prioritzin aquells que han fet de la ciutat casa seva de manera sostinguda. I aquestes persones poden ser de qualsevol origen i condició, i és bo que així ho siguin. Per descomptat. El padró no és cap eina ideològica: és una eina administrativa, oberta a tothom, que certifica una relació estable amb el territori A moltes capitals europees això no genera cap trauma . A Viena, l’accés a bona part de l’habitatge públic requereix anys de residència acreditada. A Amsterdam, el temps d’empadronament és clau per entrar als circuits d’habitatge social. A Copenhaguen, l’arrelament és un criteri central per accedir a determinats serveis municipals. Ningú no hi parla d’exclusió, sinó de cohesió . De protegir el teixit social davant la pressió d’un mercat global foll i abusananos, que es carrega dia a dia la classe mitjana. Barcelona sembla tenir por de manifestar aquesta obvietat, per raons de pura estètica ideològica . Però tothom ho pot veure amb claredat, a aquestes alçades: si no protegim els veïns que hi viuen, treballen, paguen impostos i construeixen comunitat, la ciutat s’anirà buidant de vida real. El padró no és cap eina ideològica: és una eina administrativa, oberta a tothom, que certifica una relació estable amb el territori . Pot servir per ordenar prioritats sense negar drets bàsics a ningú. Per descomptat, ningú no ha de quedar fora de l’atenció sanitària, l’educació obligatòria o els serveis socials bàsics. Però en l’accés a recursos escassos i estructurals (habitatge protegit, ajuts al lloguer, determinades bonificacions o serveis municipals...), l’arrelament ha de pesar . No com a càstig per qui arriba, sinó com a reconeixement per qui ja hi és i com a invitació permanent per a qui hi vol ser. Estendre aquesta lògica més enllà de l’habitatge és, de fet, una manera de fer la ciutat més justa. Evita l’efecte crida, redueix la competència artificial per recursos limitats, redueix els conflictes (i les temptacions racistes) i reforça la idea que viure en una ciutat comporta drets, però que encara comporta més drets si es demostra continuïtat i compromís. Barcelona no pot competir amb Londres o París en renda immobiliària, però sí que hi pot competir en saber trobar la solució entre identitat i obertura. Això, complementat amb la necessària (i ja molt tardana) construcció d’habitatge públic, i amb altres mesures que limitin l’accés a la compra de grans fons immobiliaris (com ja fins i tot proposa Donald Trump), així com procurant no perjudicar en excés els petits tenidors (i fins i tot ampliant-ne el concepte si cal, ja que el petit tenidor ha de ser aliat i no enemic del llogater), exigeix decisions incòmodes . Continuar com ara, amb mesures efectistes i lleis tant dogmàtiques com contraproduents, només accelera la gentrificació i l’expulsió silenciosa dels veïns i dels comerços. Protegir l’arrelament és, paradoxalment, una política d’inclusió a llarg termini. I és que la pregunta no és si mesurar el padró vulnera drets: la pregunta és què passa amb els drets (a l’habitatge, a la ciutat, a una vida digna) quan aquests drets ja no els sap garantir ningú . I Barcelona ja coneix la resposta.