Tal dia com avui de l’any 1717, fa 308 anys, a Madrid, el rei Felip V promulgava el Decret de Nova Planta, que reduïa Catalunya a la condició de simple província de Castella . Quan es va promulgar aquell decret, feia dos anys i quatre mesos que les tropes borbòniques francocastellanes havien completat l’ocupació de Catalunya (Barcelona, 12 de setembre de 1714, i Cardona, 18 de setembre de 1714). Des de la caiguda de les darreres places catalanes, les institucions de govern de Catalunya (Generalitat, Consell de Cent, Tres Comuns, vegueries, consells municipals i paeries, etc.) havien estat intervingudes i buidades i els seus representants empresonats o obligats a exiliar-se. El poder del país havia passat a mans de les forces d’ocupació. Amb la promulgació de la Nova Planta, que el règim borbònic va aplicar a Catalunya “ por justo derecho de conquista ”, es confirmava el paisatge repressiu iniciat durant l’ocupació. Les institucions de govern catalanes, amb una existència secular, quedaven definitivament liquidades, i el nou aparell de poder es desplegava amb el mateix esquema que a Castella, de tal forma que, a partir d’aquell moment , Catalunya quedava reduïda a la mateixa condició que, per exemple, les províncies de Toledo o de la Manxa, que eren simples divisions administratives de la Corona castellanolleonesa. Tot el poder va passar al capità general, que concentraria l’autoritat militar, política i judicial, i rellevaria els històrics lloctinents o virreis. Per dessota van crear una estructura jeràrquica formada per delegats : els jutges i fiscals de la Reial Audiència (es reforçava aquest organisme); els corregidores (governadors que substituïen els veguers i els batlles), i els alcaldes i concejales (imposats, respectivament, al lloc dels consellers i paers en cap, i dels regidors o jurats). Tots aquests personatges eren nomenats a dit pel capità general, i generalment eren forasters (principalment castellanolleonesos i, en grau més baix, francesos que durant el conflicte successori havien combatut al bàndol borbònic). El primer capità general, des de l’aplicació d’aquell decret (i cinquè des de l’ocupació borbònica francocastellana), seria Francesco Pio di Savoia , que ni parlava ni entenia el català.