Donald Trump ja no insinua: afirma obertament que els Estats Units “tindran Groenlàndia , d’una manera o altra” . Ho ha repetit en entrevistes, en mítings i a les xarxes socials, elevant una idea que durant anys semblava una excentricitat a la categoria de promesa política. El problema és que, si no es concreta, aquesta promesa amenaça de convertir-se en un dels fracassos més visibles del seu segon mandat. La proposta no és nova. Trump ja va flirtejar amb la idea de comprar Groenlàndia el 2019, provocant incredulitat i burles diplomàtiques. Però ara el context és diferent: el llenguatge és més dur, les alternatives més extremes i el marge per fer-se enrere, molt més estret. El president no parla d’un objectiu llunyà, sinó d’un resultat inevitable. Molts, inclosos membres del seu propi partit, continuen aferrant-se a la teoria que Trump exagera deliberadament, tal com assenyala la CNN. Que és una distracció, una provocació calculada o una manera d’estirar la finestra d’Overton. Però aquesta lectura ignora un element clau: Trump fa massa temps que insisteix en Groenlàndia perquè tot plegat sigui només una broma estratègica . Trump i Groenlàndia El mateix Trump ha convertit Groenlàndia en una línia vermella autoimposada. No ha dit que li agradaria; ha dit que passarà. I en política, sobretot en el seu univers narratiu, no complir una promesa formulada com a certesa equival a una derrota . Això explica per què el debat ja no gira al voltant de si és viable, sinó de què farà si no ho aconsegueix. La idea encaixa amb una ambició més ampla: el control del que Trump considera l’hemisferi occidental . La seva administració ho ha deixat per escrit en documents de seguretat nacional, i els moviments recents contra Veneçuela apunten a una política exterior més assertiva, fins i tot coercitiva. Groenlàndia, com Veneçuela, combina valor estratègic, recursos naturals i posició geopolítica clau. Però hi ha una diferència fonamental: Groenlàndia depèn de Dinamarca, un aliat de l’OTAN . Qualsevol intent d’ús de la força obriria un escenari sense precedents, amb la possibilitat –almenys teòrica– que altres països de l’Aliança haguessin de defensar un territori atacat pels Estats Units. És una paradoxa tan extrema que costa de creure, però que Trump no ha descartat. Dinamarca, l’OTAN i el límit real del poder nord-americà La hipòtesi més plausible és que Trump intenti coaccionar , no envair. L’amenaça militar com a palanca negociadora. El problema és que Dinamarca i Groenlàndia no mostren cap voluntat de negociar . Els dirigents groenlandesos insisteixen que l’illa no és ni estarà mai en venda, i les enquestes mostren una oposició aclaparadora de la població a quedar sota sobirania nord-americana. Si aquesta posició no canvia, Trump queda atrapat per la seva pròpia retòrica. Retirar-se seria admetre un límit. Però avançar implicaria una ruptura profunda amb Europa i amb l’ordre occidental que els Estats Units han liderat durant dècades. Fins i tot dins del Partit Republicà creix el malestar, i ja hi ha iniciatives al Congrés per impedir una acció militar. El més probable és un desenllaç ambigu: un acord reforçat en matèria de defensa , més presència militar o noves concessions estratègiques, sense canvi de sobirania. Però això planteja una pregunta incòmoda: si això era suficient, per què no ho ha demanat directament? La resposta potser és la més inquietant de totes: perquè per a Trump, com ell mateix ha admès, la propietat té un valor psicològic . I quan la política exterior es construeix sobre impulsos personals, el marge per a l’error –i per al conflicte– es redueix dràsticament. Groenlàndia, avui, no és només una illa àrtica. És un test sobre fins on pot arribar un president convençut que voler alguna cosa és, en si mateix, prou motiu per obtenir-la. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!