Barcelona, 17 de gener del 1641. Fa 385 anys. Pau Claris —94è president de la Generalitat de la Catalunya— implementava la resolució de la Junta de Braços (l’equivalent al Parlament) aprovada el dia abans. La representació política del país destituïa el rei hispànic Felip IV com a comte de Barcelona i, per tant, com a Home Principal de Catalunya, i lliurava el poder a un govern format pels tres diputats-consellers de la Generalitat : el president Pau Claris —representant del braç eclesiàstic—, el conseller Francesc de Tamarit —del braç militar o nobiliari— i el conseller Josep Miquel Quintana —del braç reial o de les viles i ciutats. Catalunya, per primer cop en la seva història, esdevenia una república. Però, com es va arribar a aquest punt i quin era l’objectiu d’aquell govern i, més concretament, del president Claris? Mapa de Catalunya (segle XVII) / Font: Institut Cartogràfic de Catalunya Què era Catalunya abans de la proclamació de Pau Claris? L’edifici polític que havien creat els Reis Catòlics (1479) i que era constitucionalment vigent el 1641, estava dissenyat com un model d’arquitectura foral ; és a dir, allò que contemporàniament anomenaríem confederal . Per tant, Catalunya era un dels diversos estats (a mitjan segle XVII ja és possible emprar aquest terme) que formaven el conglomerat hispànic . Aquesta mateixa arquitectura garantia la relació bilateral entre Catalunya i el poder central . I això significava que Catalunya era un estat semiindependent que tenia reconeguda la naturalesa de subjecte polític; és a dir, la capacitat d’autodeterminació. Això estava perfectament establert a les Constitucions de Catalunya, jurades per tots els monarques hispànics, des de Carles de Gant (1519) fins a Felip IV, el rei del moment (1626). Però només sobre el paper Però la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), que va esclatar perquè Madrid i París dirimissin la primacia mundial, va posar en relleu que aquesta arquitectura foral ja només era la traça externa de l’edifici polític hispànic . La raó d’estat , la nova i rampant ideologia del poder, perseguia una nova arquitectura amb un dibuix radicalment diferent: un nou poder centralitzat i unes noves societats homogènies (lingüísticament, ètnicament, confessionalment). El comte-duc d’ Olivares, ministre plenipotenciari de Felip IV (1623-1642), va provocar, expressament, un conflicte de grans dimensions entre Catalunya i la monarquia hispànica , que culminaria amb el Corpus de Sang , la jornada que marcava l’inici de la Revolució catalana (juny, 1640) i el Pacte de Ceret, la negociació secreta entre les cancelleries de Barcelona i París (setembre, 1640). Representació contemporània de Pau Claris / Font: Ateneu Barcelonès La declaració de guerra de Felip IV a Catalunya Per aquest motiu, no ha de sorprendre que el rei hispànic Felip IV declarés, formalment, la guerra a Catalunya. El Dietari de la Generalitat consigna una missiva del rei hispànic que contenia una extensa relació de greuges per a justificar aquell casus bellis (setembre, 1640): “Haver invadido las reales banderes de su magestad”, “Haver sacado al deputado (Tamarit) y demàs presos de las carceles”; “Haver quemado a Montredón (l’alguatzil reial) sin confesión”; “Haver muerto al doctor Berard (jutge de la Reial Audiència) ”; “Haver muerto al virrey (Queralt) ”; “Haver perseguido todos los ministros reales y no haver hombre que por parte del rey ose mostrar la cara”; “Tener impedida la justícia, que no se puede hazer nada”, i “Fortificarse sin licencia ni saber contra quien sinó que sea contra su rey” . Una llarga història de violència Aquest paisatge de violència era la culminació de l’estratègia fallida d’Olivares. El valido hispànic hauria intentat dividir la societat catalana (el poble contra els seus dirigents) per a doblegar la resistència de les institucions catalanes . I amb aquest propòsit hauria concentrat el front de la guerra hispano-francesa a les Corberes (entre el Rosselló i el Llenguadoc), i tenir el pretext necessari per a introduir 40.000 tercios hispànics a Catalunya (1635). Al país, pràcticament, no hi havia casernes, i Olivares —emparant-se en una llei medieval que havia restat anquilosada a les constitucions catalanes— va ordenar que els tercios fossin allotjats a les cases particulars. La conducta de la soldadesca hispànica, pròpia d’un exèrcit acantonat en territori hostil, seria la causa que explicaria la fabricació d’aquell escenari de violència (1635-1640). Retrat del cardenal Richelieu / Font: National Portrait Gallery. Londres La proclamació de la República Després de les converses secretes de Ceret (setembre, 1640), el cardenal Richelieu —primer ministre francès— va aconsellar a Claris constituir una República . I el 17 de gener del 1641, el Dietari de la Generalitat consigna que: “Lo senyor de Plesis Besanson (el delegat plenipotenciari de Versalles a Catalunya) ha fet osten[ta]sió dels poders que lo rey christianíssim (Lluís XIII de França) li ha donats en orde a la assistència que desija fer a esta província (Catalunya) per sa conservació, en los quals, entre altres capítols, li dona poder sa magestat christianíssima (Lluís XIII de França) per admètrela de baix de sa protecció, ab que reduesca son govern a forma de república ab los pactes y condicions que entre la província (Catalunya) y a sa magestat christianíssima (Lluís XIII de França) se ajustaran”. L’amenaça hispànica Aquella proclama es va produir en un context crític. Felip IV i Olivares havien aturat l’embarcament d’un exèrcit destinat a sufocar una revolta antihispànica a Nàpols i l’havien desviat a Catalunya. Els tercios del sanguinari marquès de Los Vélez havien iniciat l’ocupació de Catalunya (novembre, 1640) i havien massacrat la població civil de Tortosa, Xerta, Tivenys, l’Hospitalet de l’Infant i Cambrils (en aquesta darrera vila, per exemple, havien passat pel ganivet el 70% de la població). I el 15 de gener del 1641, ja eren a Martorell, i només el riu Llobregat i la resistència catalana, comandada per Tamarit, els barraven el pas cap a Barcelona. Aquestes dades suggereixen que Claris, pressionat per la situació, finalment hauria pres la decisió de secundar la recomanació que havia formulat Richelieu temps abans (Ceret; setembre, 1640). Mapa de les Províncies Unides dels Països Baixos (segle XVII) / Font: Institut Cartogràfic de Catalunya L’estratègia catalana Però, el president Claris va actuar, únicament, pressionat per l’amenaça dels exèrcits hispànics sobre Barcelona i per a satisfer la recomanació de la cancelleria francesa? I la resposta és no. Si bé és cert que el govern català va trigar mesos a proclamar la República, també ho és que aquesta posició obeïa a una estratègia. El professor Simón i Tarres (UAB), el gran especialista d’aquesta etapa històrica, sosté que entre la declaració de guerra de Felip IV i l’inici de l’ocupació hispànica (setembre-novembre, 1640), les autoritats catalanes sospitaven que una part de la Junta Grande (el Consell de Ministres hispànic) apostava per una sortida negociada, i l’estratègia de la cancelleria de Barcelona, malgrat les converses secretes amb els francesos, passava més per tensar la corda que per trencar-la definitivament . El veritable objectiu de Pau Claris Però la violentíssima invasió hispànica va convèncer la Junta de Braços i el govern aquella versió barroca de “peix al cove” no tenia cap sentit . Ara bé, la proclamació de la Primera República Catalana tampoc tenia la missió de satisfer Versalles, com es demostraria tan sols sis dies després. Amb l’exèrcit hispànic a les portes de Barcelona, Richelieu condicionaria l’ajut militar francès a la liquidació de la República i a la proclamació de Lluís XIII com a comte de Barcelona (23 de gener de 1641). El veritable objectiu de Claris (que no desapareixeria amb aquesta transformació, perquè Catalunya conservaria la seva independència) obeïa a la ideologia de les iniciàtiques classes mercantils d’aquella Catalunya del segle XVII, i que podria resumir amb una cita que apareixeria poc més tard: “Catalunya, l'Holanda de la Mediterrània”. Retrat del comte duc d'Olivares / Font: Museu de l'Hermitage. Sant Petersburg El model neerlandès En la fabricació d’aquell ideari, hi va tenir molta importància la progressió econòmica de les Províncies Unides dels Països Baixos , que s’havien independitzat de la monarquia hispànica el 1568.  Aquesta puixança política i econòmica estava representada per la Verenigde Oostindische Compagnie (Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals), un gegant amb 50.000 treballadors, amb unes marines mercant i de guerra pròpies, i amb colònies privades . La VOG simbolitzava el trio mf de les classes mercantils i marcava el camí de les revolucions burgeses que posteriorment es produirien arreu d’Europa. La derrota catalana (1652/59) i, per tant, el retorn a l’edifici polític hispànic, impedirien que Catalunya culminés una revolució —l’objectiu de Pau Claris— que hauria canviat la seva història.