El periodisme és una oportunitat. La seva missió és proporcionar informació precisa i acurada perquè la ciutadania es pugui formar opinions informades sobre el món. No tothom pot ser periodista, perquè requereix formació, capacitat i ètica. Per ser periodista cal tenir fusta, olfacte, interès, curiositat i responsabilitat. I ganes, moltes ganes d’explicar el món. El periodisme cobreix (no desvirtua ni manipula) la realitat, la dissecciona i ens ofereix el que hi ha: no el que voldríem . En aquesta representació de la realitat, el periodisme no pot ser autocomplaent. No ens pot oferir només una fotografia trucada del que voldríem veure. Si més no, en una societat democràtica, naturalment. La IA, eina aliada i facilitadora, no garbella. L’estirp humana copsa els detalls, vincula els fets amb els contextos i sap llegir la realitat amb els matisos culturals, lingüístics, humorístics o dramàtics necessaris. Cobrir la realitat des del periodisme és acceptar que el món és complex i que aquesta complexitat és un actiu Un periodisme inclusiu, que també sàpiga mirar més enllà del que és tendència, és aquell que treballa per la representació mediàtica de certes comunitats, com poden ser migrants, refugiats, minories religioses o d’altres tipus que no tenen una plataforma per ser conegudes. No ser-hi pot conduir a la vulneració dels seus drets i, com assenyala la WACC (World Association for Christian Communication), pot afectar negativament com la societat les percep i com es perceben elles mateixes. La Rosalía, essencialment, és bona i brillant pel seu talent. Però la Rosalía, sense exposició mediàtica, no passaria de ser una magnífica cantant en el seu entorn. El periodisme amplifica; la cobertura acurada ajuda a crear un sentiment de pertinença que contribueix a un debat més ric en arguments i atura la rauxa emotiva. Cobrir la realitat des del periodisme és acceptar que el món és complex i que aquesta complexitat és un actiu . El periodisme rigorós no simplifica la realitat a cop de piulada. El context, el fons, els matisos… ens salvaran. I el prejudici i la simplificació ens condemnen a la ignorància i fomenten antivalors, com la xenofòbia. La societat és plural: la gent té edats diferents, orientacions sexuals diferents, orígens ètnics diferents i s’adhereix a religions diferents. La sobreexposició mainstream , la de la majoria, homogeneïtza la societat de manera tramposa. No tothom està fet de la mateixa pasta, ni vibra amb les mateixes cançons ni s’emociona amb els mateixos equips. La tendència del periodisme mandrós a enfocar-se de manera desproporcionada en els més poderosos (que fàcil és caure a les grapes del poder) o a avivar el foc contra els grups més vulnerables (els sol·licitants d’asil, per exemple) provoca una sobrerepresentació que mina la confiança. I sense confiança, cau en picat la cohesió social. Ho saben les institucions i en són conscients les administracions, però no es fa prou. Seguim envoltats de discursos únics i homogeneïtzadors, i manquen veus dissidents, marginals i neurodivergents en la cobertura periodística de la complexa realitat , que avui abraça des de Trump i Corina fins al papa Lleó XIV i la seva vinguda a la Sagrada Família, la teocràcia trontollant de l’Iran o la pressió sobre Groenlàndia. Si ens ho expliquen amb tota la seva diversitat, sense simplificacions efectistes, tindrem arguments per entendre la complexitat del nostre món, sempre amb matisos, sempre marcada per la imperfecció humana.