En un moment en què les receptes cronometrades al segon dominen xarxes socials, blogs i vídeos de cuina, Maria Antònia Udina, una de les cuineres com Gastrosàvia , ha posat paraules a una sensació que moltes persones reconeixen, però poques saben explicar. En un vídeo publicat al compte oficial de @somgastronomia , la cuinera reflexiona sobre per què no pot dir-li a la seva filla el temps exacte que necessita una recepta per estar a punt. No és falta de precisió ni de coneixement, sinó tot el contrari: és la defensa d'una cuina basada en l'observació, el tacte i l'experiència , heretada de les àvies , on el rellotge mai no va ser el veritable protagonista i on cada plat es construïa escoltant el que demanava el foc i l'aliment. Maria Antònia Udina: "No puc dir a la meva filla el temps exacte que cal cuinar una recepta" Maria Antònia explica que quan la seva filla li pregunta quant de temps s'ha de cuinar alguna cosa , la resposta no pot ser un número tancat. Per a ella, cuinar no és una equació matemàtica, sinó un procés viu en el qual intervenen l'ull atent, les mans i la intuïció . Cal mirar com fa bombolles un guisat, tocar una massa per saber si ja ha reposat prou o notar l'aroma que desprèn un sofregit quan és al punt. Aquesta manera d'entendre la cuina xoca amb la mentalitat actual, on busquem respostes ràpides i universals , encara que en realitat no existeixin. La clau és tenir l'ull, l'atenció i la intuïció posats en el que cuinem / Foto: Unsplash Un dels punts clau de la seva reflexió és que cada cuina és diferent . No tots els focs escalfen igual, ni tots els forns arriben a la temperatura que prometen. Fins i tot dues cuines idèntiques poden comportar-se de manera diferent segons l'ús, la humitat de l'ambient o el tipus de recipient. Per això, donar un temps exacte pot ser enganyós . El que en una casa triga vint minuts, en una altra pot necessitar deu més o menys, i aquest marge només s'aprèn prestant atenció al procés , no al rellotge. No hi ha dues cuines iguals ni dos forns que assoleixin la temperatura que prometen També hi ha una diferència generacional molt marcada. Les àvies cuinaven sense receptes escrites , sense bàscules i sense temporitzadors . La seva saviesa es transmetia a través de gestos repetits i sensacions compartides , no d'instruccions exactes. La generació següent, acostumada a seguir passos mil·limetrats, de vegades es frustra quan un plat no surt com esperava, sense adonar-se que la cuina tradicional mai no va ser rígida , sinó flexible i adaptativa. Veure aquesta publicació a Instagram Una publicació compartida de Som Gastronomia (@somgastronomia) Maria Antònia Udina defensa que recuperar aquesta mirada és una forma de reconciliar-nos amb la cuina real , la que s'adapta al que tenim al davant. Aprendre a cuinar així implica equivocar-se , provar, corregir i tornar a provar. Significa entendre que un guisat està llest quan la patata es trenca en pressionar-la amb la cullera, que un rostit demana sortir del forn quan fa olor de llar , o que una salsa necessita uns minuts més perquè encara no ha lligat. El seu missatge no és un rebuig a la modernitat, sinó una invitació a no dependre exclusivament del temps escrit . Les receptes poden orientar-nos, però no substituir l'atenció. En un món que corre de pressa, aquesta forma de cuinar ens recorda que el veritable secret no és en els minuts , sinó en aprendre a escoltar el que passa a la cassola. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp , hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!